La guerra de Montjuïc

No és expli­ca­ble, des de la raci­o­na­li­tat, la resistència –pètria, for­ti­fi­cada– que porta anys exhi­bint l’Estat espa­nyol con­tra la pos­si­bi­li­tat de renun­ciar a l’auto­ri­tat mili­tar sobre el cas­tell de Montjuïc.

Apa­rent­ment, des de Madrid els és igual que aquesta acti­tud, auto­ritària i irra­ci­o­nal, sigui molt impo­pu­lar entre la ciu­ta­da­nia de Bar­ce­lona. Ni tan sols els importa que pugui ser uti­lit­zada com una mos­tra d’anti­ca­ta­la­nisme per part de la minis­tra de Defensa, jus­ta­ment la cap de llista gua­nya­dora, a Cata­lu­nya, en les elec­ci­ons de l’any pas­sat.

La nega­tiva ha pas­sat per governs de tota mena, democràtics o no, d’esquer­res o de dre­tes, simpàtics o antipàtics. Al final, sem­pre hi ha un no igual de rotund.

El cas­tell de Montjuïc ha dei­xat de tenir valor mili­tar i ningú no el tro­ba­ria a fal­tar als mapes mili­tars. Això ja ho sabia fins i tot el gene­ral Franco. Així que l’única expli­cació pos­si­ble ha de sor­gir de la història. De la història d’aquell país i de la d’aquest.

Pos­si­ble­ment nord enllà, com deia el poeta, el mateix exèrcit que, dècades enrere, hau­ria afu­se­llat un pre­si­dent electe seria el pri­mer interes­sat a cedir un mur tacat de sang. Però no.

En fi, dis­sabte de la set­mana que ve ERC ha con­vo­cat una cadena per la pau. Perquè, a Montjuïc, la pau con­ti­nua en guerra.