Política de calendari

Des que Jordi Pujol va pujar a l'Aneto aquell agost del 1999 per con­vo­car elec­ci­ons pel 17 d'octu­bre següent, aquesta qüestió de la con­vo­catòria elec­to­ral ha aga­fat un cert regust de tea­tra­li­tat. Tru­car al pre­si­dent del Par­la­ment, el soci­a­lista Joan Raventós, des del cap­da­munt de la mun­ta­nya més alta dels Països Cata­lans –tot i que Pujol no ha estat mai defen­sor d'aquest con­cepte naci­o­nal– fa pujar molts punts. Però tam­poc no va que­dar curt el pre­si­dent Mara­gall pro­ta­go­nit­zant el pri­mer gran avançament elec­to­ral de la política cata­lana després de l'expulsió del govern d'Esquerra i con­vo­cant a les urnes entre set­mana i coin­ci­dint amb la fes­ti­vi­tat de Tots Sants. Les al·lego­ries pre­si­den­ci­als, com podem veure, són molt par­ti­cu­lars a casa nos­tra. Mon­ti­lla, més en el seu estil dis­cret, no ha triat una fórmula tan sor­pre­nent, però no es pot negar que ha fet durar el sus­pens fins al límit i que batrà rècords de legis­la­tura pre­si­den­cial. Un país que en temes polítics està tan pen­dent de les dates neces­sita girar full. I no pre­ci­sa­ment del calen­dari. A veure si ara que ja sabem la data ens par­len de pro­pos­tes i pro­jec­tes. Perquè el 28-N Cata­lu­nya deci­deix.