Els uns i els altres

E-Cris­ti­ans, l’agru­pació que diri­geix amb mà ferma el meu admi­rat Josep Miró i Ardèvol, va fer una crida als seus fidels sim­pa­tit­zants per recap­tar fons. Volen con­tra­a­ta­car (de manera pacífica) aquesta cam­pa­nya dels ateus cata­lans (copi­ada dels ateus britànics). Com ja deuen haver vist, han col·locat un anunci als auto­bu­sos que fa: “Pro­ba­ble­ment Déu no exis­teix. Deixa de pre­o­cu­par-te i gau­deix la vida”. La qüestió demos­tra dues coses. Que els ateus no estan segurs que Déu no exis­teixi, per això ens par­len de la pro­ba­bi­li­tat, i que els cris­ti­ans han comès el pecat de l’enveja, per això es copien la cam­pa­nya.

Una ser­vi­dora és apòstata. Vaig renun­ciar a for­mar part de l’Església un dia que m’avor­ria. Però no m’he fet mai amb els ateus orga­nit­zats, perquè em sem­blen tan pesats com els catòlics orga­nit­zats. Però tot i ser apòstata no entenc la cam­pa­nya. Això de “deixa de pre­o­cu­par-te i sigues feliç” em costa de creure. Jus­ta­ment, jo trobo que ser ateu –parlo per experiència– pro­voca una gran infe­li­ci­tat. Però si creure en Déu és fantàstic. Com a mínim et pots arri­bar a pen­sar que si et que­des sense feina per culpa de la crisi, és perquè Déu ho ha dis­po­sat així. Quan he patit desgràcies a la vida (la mort de la mare, per exem­ple) hau­ria donat el que fos per tenir fe i poder creure en la resur­recció de la carn.

Si m’hagués pogut creure aquell capellà dient “ella us escolta..” hau­ria sen­tit un gran con­sol. Sigues feliç? Ser feliç és ser cristià. Jo veig en Miró i Ardèvol molt feliç. Fins i tot quan va als pro­gra­mes de la ràdio a ser vexat. Ell sem­bla que s’empre­nyi, però jo diria que ho dis­fruta. És una impressió per­so­nal, des del més gran res­pecte que em pot ofe­rir aquest home, que ja, quan tre­ba­llava a la Gene­ra­li­tat, va dur les selec­ci­ons cata­la­nes tan lluny com va ser pos­si­ble. És a dir, a la can­to­nada.