Andorra no va a Eurovisió!

Amb cons­ter­nació, dolor i des­es­pe­rança, conec la fatal notícia gràcies al pro­grama Tot és molt confús, de Cata­lu­nya Ràdio: Andorra no es pre­sen­tarà al Fes­ti­val d’Euro­visió. La llen­gua de Mossèn Cinto Ver­da­guer, doncs, no res­so­narà a l’inte­rior del Tele­nor Arena, a la bella loca­li­tat de Bærum, al sud d’Oslo, com sí que ho farà la llen­gua d’Anto­nio Gala. I no hi res­so­narà per qüestió de diners. Lle­geixo que el país dels Piri­neus no té liqui­di­tat per poder fer front a les des­pe­ses que suposa bus­car un com­po­si­tor, un intèrpret, un figu­ri­nista i un cos de ball. Que lluny que que­den aquells dies feliços de l’any 2004 en els quals Marta Roure va ser l’encar­re­gada de defen­sar Andorra amb la gran Juga­rem a esti­mar-nos...

La Marta es va pre­sen­tar en sisena posició, al dar­rere del no menys gran David d’Or, d’Israel, que va inter­pre­tar Leha’Amin. Però només va obte­nir 12 punts. Això la va con­dem­nar al lloc número 18 i va sig­ni­fi­car que no es clas­si­fi­cava. La lle­tra era un cant a la for­ni­cació esporàdica. La intèrpret li deia a un ésser mas­culí amb qui havia exe­cu­tat unes tas­ques sexu­als que ja sabia que no s’esti­ma­ven, però que li era igual. Que ho farien veure. I d’aquí el títol.

L’any següent, la cançó no va ser menys trans­cen­dent, ni bella. Marian van de Val va refi­lar La mirada inte­rior, que tam­poc no va ser entesa. Ara el govern de l’Estat que pot fer ser­vir el català com a llen­gua ofi­cial al Par­la­ment Euro­peu troba que no cal gas­tar en això.

Com­prenc molt bé que a Andorra hagin dis­minuït les ven­des de for­matge de bola i de sucre i fins i tot de whisky. I com­prenc molt bé que sigui molt car llo­gar una can­tant perquè et repre­senti, quan ets un país tan petit. Però hi ha solu­ci­ons. Jo diria que Mont­ser­rat Caballé, que tants impos­tos s’ha estal­viat gràcies a Andorra, podria tenir un detall.