No en sé res

Par­ti­ci­par en tertúlies radiofòniques, escriure arti­cles d’opinió, és un exer­cici de risc perquè sem­pre queda en evidència la pròpia ignorància, les limi­ta­ci­ons de la for­mació de què es par­teix i la infor­mació de què es dis­posa i, sovint, s’hi nota el pes dels pre­ju­di­cis i els tòpics de què no ens sabem alli­be­rar. La rapi­desa amb què cal donar res­posta a una pre­gunta impre­vista, la limi­tació de l’espai que ocupa un arti­cle, el temps rao­na­ble que pots dedi­car a escriure’l, són con­di­ci­o­na­ments objec­tius que obli­guen a l’exa­ge­ració, l’esque­ma­tisme i, per molt que es vul­gui evi­tar, a una certa bana­lit­zació de temes dels quals sem­pre, sem­pre, es podria dir que cal­dria poder-los trac­tar més a fons. Només una certa con­tenció en els afers que es des­co­nei­xen del tot i el recurs a un estil pru­dent i poc emfàtic et poden estal­viar de fer el ridícul, que sem­pre m’ha sem­blat que és l’últim esglaó del pate­tisme intel·lec­tual.

Començo d’aquesta manera per curar-me en salut, és clar. I és que no em sé estar de trac­tar el que ha estat el gran tema infor­ma­tiu de la set­mana i alhora, ho reco­nec ober­ta­ment, una notícia de la qual tinc la con­vicció que no sé res. Em refe­reixo, és clar, a la detenció de 14 per­so­nes del barri del Raval de Bar­ce­lona, deu dels quals han estat final­ment empre­so­nats acu­sats de for­mar part d’una cèl·lula ter­ro­rista que podria haver vol­gut atemp­tar al trans­port públic de la ciu­tat. I dic que tinc la con­vicció que no en sé res, tot i que he lle­git diària­ment la infor­mació de tres dia­ris i he escol­tat els infor­ma­tius de la ràdio, perquè en el fons aques­tes infor­ma­ci­ons no han pogut anar més enllà del “diu que diuen”. És a dir, que són infor­ma­ci­ons sobre rumors, supòsits i decla­ra­ci­ons que en pocs dies hem pogut veure que eren pre­ci­pi­ta­des i con­tra­dictòries, i que calia anar rec­ti­fi­cant cada dia. D’un atemp­tat a una mes­quita hem pas­sat a l’atemp­tat al metro, i d’una detenció ben fona­men­tada hem pas­sat a una d’exa­ge­rada –segons el mateix con­se­ller Saura– per aca­bar amb deu detin­guts a la presó que ningú no pot asse­gu­rar que no aca­bin tor­nant a casa. En canvi, d’infor­mació directa i con­tras­tada, no en tenim de cap tipus ni, lògica­ment, la podem tenir: no sabem qui era el con­fi­dent en qui es basa la denúncia, no sabem quina evidència tenia el con­fi­dent de la intenció d’atemp­tar, no sabem si dels inter­ro­ga­to­ris se’n va deduir alguna cosa més i no sabem exac­ta­ment quin mate­rial incri­mi­na­tori es va tro­bar als regis­tres. Per no saber, tam­poc no sé què té a veure el paper del con­fi­dent local amb les supo­sa­des advertències de la poli­cia inter­na­ci­o­nal d’on pro­ce­dia el des­en­ca­de­nant de l’ope­ració. Com se sol dir, tot són sets i nous i car­tes que no lli­guen.

Aquest “no saber-ne res”, tan­ma­teix, no ha fre­nat ni els titu­lars infor­ma­tius més ago­sa­rats, ni la uti­lit­zació par­ti­dista de l’afer ni les opi­ni­ons més enva­len­ti­des. Un repàs dels titu­lars de premsa, ràdio i tele­visió d’aquests dies, cer­ta­ment en pro­por­ci­ons i estils diver­sos, per­me­ten veure com d’un “no en sabem res” som capaços d’arri­bar al més gran dels tre­men­dis­mes, equi­pa­rant el 19-G a l’11-M o a l’11-S, que no és poca cosa. I la lec­tura de la infor­mació per­met pas­sar direc­ta­ment de la con­si­de­ració judi­cial que hi ha indi­cis sufi­ci­ents per tan­car deu detin­guts –però que són inno­cents fins que no hi hagi judici i sentència– a lle­gir que el jutge “cer­ti­fica” el delicte i a donar per fet que la poli­cia ha evi­tat una mas­sa­cre. Pel que fa a la uti­lit­zació par­ti­dista de les deten­ci­ons, si fa no fa el mateix. Perquè tant és uti­lit­zació política la temp­tació de lluïment donant infor­ma­ci­ons pre­ci­pi­ta­des i incom­ple­tes del con­se­ller Saura, com és pura estratègia d’erosió par­ti­dista que el secre­tari gene­ral de CDC, Felip Puig, apro­fiti l’ocasió per menys­prear el con­se­ller, recor­rent a uns tòpics habi­tu­als que, fran­ca­ment, ja can­sen. De volun­tat de ser­vei al país, gens ni mica. D’acti­tuds política­ment res­pon­sa­bles davant la hipotètica gra­ve­tat dels fets, cap. De ganes d’acla­rir el que no se sap, gens ni mica. La qüestió és apro­fi­tar-ho tot per mal que sigui esgar­ra­par un vot.

També és interes­sant obser­var que del “no en sabem res” ja n’han pogut treure par­tit els qui tro­ben que l’hipotètic atemp­tat dóna força a la seva con­vicció que hi ha un veri­ta­ble perill isla­mista, de la mateixa manera que les deten­ci­ons de la poli­cia han donat força als qui con­si­de­ren que s’abusa dels immi­grants posant-los sis­temàtica­ment sota sos­pita de manera gratuïta. I, gràcies a allò que no sabem, els uns i els altres han tro­bat prou argu­ments no tan sols per refer­mar-se en els seus a pri­o­ris, sinó per des­qua­li­fi­car els dels adver­sa­ris.

Tot ple­gat ens porta a la cons­ta­tació que soci­al­ment no som capaços de resis­tir un “no en sabem res”, i en con­seqüència, a espe­rar que hi hagi infor­mació de veri­tat, és a dir, rela­tiva a fets. En defi­ni­tiva, que pre­fe­rim un rumor, una decla­ració incerta, un indici dubtós, abans d’accep­tar que no hi ha res a dir. I, sobre­tot, no sabem espe­rar. Vivim en un estat d’impaciència infor­ma­tiva que és contrària al rigor que hauríem d’exi­gir a una infor­mació veraç. Una inca­pa­ci­tat d’espera que, d’altra banda, farà que, quan se sàpiga què hi havia de veri­tat en tot ple­gat, d’aquí a un parell d’anys, ja no ens merei­xerà cap interès. D’això en diem soci­e­tat de la infor­mació.