En Jaume Abel

Fa dues set­ma­nes, aquí mateix, escri­via que, de moment, havíem tin­gut sort a les Gavar­res. Maleït sia el moment en què ho escri­via. Par­lava dels focs, lla­vors, però més tard aque­lles parau­les em van tor­nar a la ment com un mal ave­rany. En Jaume Abel és mort. Era un bos­quetà de les Gavar­res... i molt més. Era un home cul­ti­vat que, amb el tallant i la des­bros­sa­dora a la mà, va redes­co­brir part del patri­moni del massís. Ha estat un home impor­tant, clau, per a aquest espai, per a la seva con­ser­vació i la seva divul­gació. Jo no era amic d'en Jaume Abel, ni tan sols el conei­xia bé, però us puc dir que ell sabia el nom de cada cosa, de cada eina, de cada lloc, que era molt tre­ba­lla­dor i un home de paraula, i que ense­nyava tot el que sabia a qui el volia escol­tar. Però també era una per­sona estra­nya (espe­cial, em rec­ti­fi­quen), tos­suda, seca fins sem­blar que cada dues parau­les t'enge­gava a pas­seig. Estra­nya perquè era un home de bosc i ara ja no n'hi ha d'homes com ell. Tímid, em diuen els seus millors amics. Jo no era amic d'en Jaume Abel. De fet, em pre­gunto si tinc dret a par­lar-ne. Però que volen que els digui, si aquests petits arti­cles ser­vei­xen per par­lar del ter­ri­tori que m'és més pro­per i de la seva gent, com puc dei­xar de par­lar d'en Jaume Abel, que por­tava aquest ter­ri­tori a les entra­nyes, que en conei­xia cada pam, que el donava a conèixer, que el defen­sava com pocs.