“Sóc cridaner i odio perdre”

És una cosa que em va sor­tir de dins i tenia raó. Un senyor es va equi­vo­car, però tots tenim mals dies. Amb els àrbi­tres, sem­pre hi he tin­gut bona relació.

Ha sor­tit mol­tes vega­des i no m'empipa, gens, perquè s'hi mos­tra tal com sóc. Tinc claríssim que sem­pre diré la veri­tat. Fa 38 o 39 anys que entreno i no hi ha cap pre­si­dent que m'hagi fet abai­xar el cap. Si ha cal­gut, he mar­xat cap a casa.

Sí. Odio per­dre, i quan perdo m'empre­nyo i crido. Hi havia un peri­o­dista que quan aca­bava el par­tit em fotia la car­xofa, i jo can­tava com la Lola Flo­res. Quan arri­bava a casa, li tru­cava i li dema­nava que m'ho arreglés, perquè si no m'hau­rien tan­cat a la presó. Quan he de dir el que penso, ho dic i em quedo tan ample.

I ara! Jo no ho faig per enfron­tar-me a ningú ni faig res de forma pre­me­di­tada.

Tinc més il·lusió que un noi de 19 anys. Em poden gua­nyar en esprints, però no en il·lusió. No penso mai en la reti­rada.

No m'ho he plan­te­jat perquè no estic pre­pa­rat per escriure. Sóc una per­sona que em vaig dedi­car al fut­bol des de ben petit. D'històries, en tinc un munt. Em poden retreure que sóc mal entre­na­dor i que tinc mal caràcter, però res més. Ningú em pot dir que m'he empas­sat això o allò.

És un pas­tor en un ramat. Prin­ci­pal­ment ha de ser psicòleg, i saber l'abecé del fut­bol. Un equip ha de saber qui­nes són les seves qua­li­tats i els defec­tes.

Ja ho crec! Ara es pot tre­ba­llar molt física­ment, però sense córrer tant, i la pilota ja es toca des del pri­mer dia. Però fixa't si és per­fecte, el fut­bol, que en més de 100 anys gai­rebé no ha can­viat cap norma.

Sí, és lògic; però això és per als pro­fes­si­o­nals. Els que entre­nem de nit amb un fred que pela hem de tenir molt clar què s'ha de fer i pro­cu­rar que la gent no s'aturi. No pel fet d'estar tres hores al camp s'entrena més que en una hora i mitja.

Cadascú fa el que creu. M'és igual que em cri­ti­quin, però el que no pot ser és que n'hi hagi que han entre­nat dos anys, que ara són a ter­cera i que no tenen ni car­net de regi­o­nal. En bus­quen un altre amb títol, i a callar. A mi perquè se m'acaba, però som una merda, els entre­na­dors. Tot­hom vol entre­nar, som molts i un s'ofe­reix a canvi només dels des­plaçaments. Això de no tenir car­net és molt greu.

Sóc un pri­vi­le­giat perquè he fet el que més m'agrada, entre­nar, durant tota la vida. Vaig entrar al pri­mer camp que tenia sis o set anys i tota la vida hi he estat.

Quan gua­nyes un par­tit, ets el millor. Quan perds, pas­ses entre dos direc­tius, els dius bona nit i ni et miren. Però crec que he fet bas­tants amics.

Sóc del Barça, però també de l'Espa­nyol, perquè hi vaig jugar i hi tinc molts amics. I sóc de l'equip que em ve a con­trac­tar i con­fia en mi. Per aquest, dona­ria un litre de sang cada par­tit.

N'ha tin­gut perquè ha entès quina és la meva feli­ci­tat, el fut­bol. S'ha pas­sat molts diu­men­ges a casa i molts estius sense poder anar de vacan­ces.

No, i tal com està tot, al final hau­rem de tre­ba­llar de nit en un pàrquing. El fut­bol està fotut, però aquest altre món també.