Esquerda a l'esperança

L'ascens de l'inde­pen­den­tisme és un exem­ple gai­rebé ideal de la trans­for­mació de la quan­ti­tat en qua­li­tat. Quan prop de la mei­tat d'una soci­e­tat es pro­clama inde­pen­den­tista, l'aspi­ració esdevé el cen­tre defi­ni­dor en relació amb el qual es situen nolens volens totes les for­ma­ci­ons polítiques. Mal­grat negar-li sig­ni­fi­cació, els par­tits espa­nyols l'han con­ver­tida en arma llancívola con­tra l'adver­sari. Mon­ti­lla exi­geix a Mas una fe de bap­tisme inde­pen­den­tista, adme­tent per pas­siva que per als soci­a­lis­tes no hi ha més Cata­lu­nya que la sot­mesa i espo­li­ada pels segles dels segles. Sánchez Camacho entona la mateixa nota una escala més amunt, asse­gu­rant, amb la desim­bol­tura del seu par­tit davant els fets, que Mas sols parla d'inde­pendència, com si això, par­lar-ne, desa­cre­dités un polític naci­o­na­lista. Men­tres­tant el líder de CiU mira de cape­jar el tsu­nami del 10-J des­vi­ant l'atenció cap a un reclam qual­se­vol (el con­cert econòmic, per exem­ple). Es així com una nove­tat sociològica pot reve­lar la inti­mi­tat dels par­tits, tal­ment una radi­o­gra­fia que els tra­vessés l'epi­der­mis de pre­tex­tos i pro­cla­mes.

Para­do­xal­ment fou ERC, el bene­fi­ci­ari natu­ral del procés històric que es des­cab­de­lla davant els nos­tres ulls, qui, obrint una frac­tura en el cata­la­nisme, va enge­gar la deriva que ha dut a l'actual esclat inde­pen­den­tista alhora que s'ensor­ren les expec­ta­ti­ves del par­tit. Atra­pada en un cer­cle viciós, Esquerra seguí pola­rit­zant el propi ter­reny fins a esquar­te­rar el mateix inde­pen­den­tisme, esven­tant-ne el menu­dall. Si el 2004 jus­ti­fi­cava les seves ali­an­ces defi­nint-se com a cata­la­nisme d'esquer­res, el 2010, per­se­ve­rant en la mateixa lògica, traça entre ella i els seus antics core­li­gi­o­na­ris la línia ima­ginària que separa els hemis­fe­ris dretà i esquerrà de l'inde­pen­den­tisme.

Aquesta dinàmica s'ha enco­ma­nat al que podríem ano­me­nar nou inde­pen­den­tisme. Rea­gru­pa­ment, amb el mèrit indis­cu­ti­ble d'haver revi­fat l'inde­pen­den­tisme de la cen­dra del tri­par­tit i amb una volun­tat gai­rebé cal­vi­nista de redreçar la política, es veu arra­co­nat pel par­tit creat ex nihilo per Joan Laporta, després que l'expre­si­dent del Barça, espe­rat durant mesos a la taula de Rea­gru­pa­ment, acabés pre­sen­tant-s'hi com el con­vi­dat de pedra. L'espe­rança aixe­cada per l'expec­ta­tiva d'aquesta incor­po­ració s'ha cap­gi­rat en des­encís al com­pro­var-se que ni Rea­gru­pa­ment rea­grupa ni Soli­da­ri­tat és prou solidària, la qual cosa no és pre­ci­sa­ment una manera de gene­rar con­fiança en l'habi­li­tat dels líders res­pec­tius.

El camí per con­sen­suar la majo­ria impres­cin­di­ble per a l'inde­pen­den­tisme democràtic no passa per frag­men­tar la força de la qual es par­teix. Segu­ra­ment té raó Sal­va­dor Cardús (en el seu arti­cle del pas­sat dia 5) quan pre­veu que el temps cas­ti­garà les for­ma­ci­ons bas­ti­des pre­ci­pi­ta­da­ment a l'escalf de l'opor­tu­ni­tat i, en canvi, juga a favor de qui faci els deu­res sere­na­ment, si convé a l'ombra extra­par­la­mentària. Però cal afe­gir-hi que el temps és l'essència del risc, i que entre els perills s'ha de con­si­de­rar no sols la des­mo­bi­lit­zació d'un elec­to­rat dece­but, sinó també una even­tual mutació de l'esce­nari euro­peu en detri­ment de les naci­ons sense estat. O, més perillós encara, la per­sistència del declivi demogràfic català sense que es con­fir­min les expec­ta­ti­ves de cata­la­nit­zació dels nou­vin­guts. El temps podria reve­lar-se com un mal soci, i res no fa pen­sar que la dèria del cata­la­nisme a esmi­co­lar-se en allò que Freud ano­me­nava el nar­ci­sisme de les peti­tes diferències sigui un mal que el temps curi.

La meva recepta, més impa­ci­ent que la de Cardús, con­sis­teix a superar l'atzu­cac per ele­vació, optant pel vot nul si els nous inde­pen­den­tis­tes no es rea­gru­pen solidària­ment pel bé del país i dels pro­pis resul­tats. La uni­tat de l'inde­pen­den­tisme, que els can­di­dats sem­blen incapaços de cons­truir en posi­tiu, pot rei­vin­di­car-la l'elec­to­rat en nega­tiu, reser­vant-se el vot per quan vin­gui un altre novem­bre. Tant si ens decan­tem per l'oferta més mediàtica de Soli­da­ri­tat o ens encas­te­llem en el purisme dol­gut de Rea­gru­pa­ment, aban­do­nem la via política per la tes­ti­mo­nial. En un con­text d'emergència naci­o­nal i d'urgent reno­vació par­la­mentària, el tros­se­ja­ment de l'inde­pen­den­tisme aboca el cata­la­nisme al dilema de triar entre una majo­ria girada d'esquena a la inde­pendència, per bé que eficaç en altres ordres, i una mino­ria inde­pen­den­tista insu­bor­na­ble però incapaç de sumar la massa crítica necessària per acti­var l'essència del seu pro­grama.