El convidat

Tor­nant d'un estiu sense tele, l'única estrena que s'anun­ci­ava per a la nova tem­po­rada que em va fer venir ganes de seure davant de la pan­ta­lla era el pro­grama El con­vi­dat, que supo­sava el retorn d'Albert Om a TV3. Però de vega­des les pro­mos són enga­nyo­ses i gene­ren expec­ta­ti­ves que després no es com­plei­xen.

En aquest cas la pro­mesa era: un bon pre­sen­ta­dor recu­pe­rant, apro­fun­dint i moder­nit­zant el vell for­mat tele­vi­siu d'entre­vis­tar per­so­nat­ges famo­sos en el seu àmbit pri­vat. Però vist el pri­mer pro­grama, ja estic en con­di­ci­ons de dir que El con­vi­dat ha superat amb escreix el que jo n'espe­rava.

L'Albert Om no es limita a recor­dar-nos que és un bon comu­ni­ca­dor, a El con­vi­dat va molt més enllà i demos­tra que té un do natu­ral –tot i que molt ben tre­ba­llat, també– per crear un clima d'empa­tia amb la per­sona que entre­vista que per­met l'espon­taneïtat i la con­fiança –en alguns moments la con­fidència–, mal­grat els micros i les càmeres.

Només així és pos­si­ble que el per­so­natge, en aquest cas Teresa Gim­pera, mos­tri el seu jo més íntim, sense maqui­llatge de cap tipus, i que, tan­ma­teix, això no la inco­modi ni inco­modi l'espec­ta­dor en cap moment.

L'entre­vista –o la col·lecció de mini­en­tre­vis­tes– que van com­par­tir l'Albert Om i la Teresa Gim­pera a El con­vi­dat va ser una exhi­bició de natu­ra­li­tat i d'elegància a qua­tre mans. I tot d'una vaig començar a ima­gi­nar un altre món, en el qual fos amb pro­gra­mes com aquest que poguéssim conèixer els homes i les dones que es pre­sen­ten com a can­di­dats per gover­nar el país.

Us ima­gi­neu una cam­pa­nya elec­to­ral que ens oferís entre­vis­tes com la d'El con­vi­dat en lloc dels mítings per a mili­tants con­vençuts, anun­cis fabri­cats per als espais elec­to­rals i entre­vis­tes este­re­o­ti­pa­des als pro­gra­mes infor­ma­tius? Voleu dir que això no ens faci­li­ta­ria enor­me­ment la feina a tots aquells que, a menys de tres mesos de les elec­ci­ons, encara no sabem què hem de fer? Si els par­tits polítics ja no poden dece­bre'ns més, ens caldrà bus­car a dins de les per­so­nes, a veure si hi tro­bem una mica de veri­tat.