El model català de caixes

I tant que hi ha un model català de cai­xes! Després de lle­gir un arti­cle del pro­fes­sor Miguel Trías Sag­nier, on ho nega, em sento obli­gat a par­lar-ne. El catedràtic d’Esade deu saber dret mer­can­til, però poca història econòmica.

A l’arti­cle men­ci­o­nat, el pro­fes­sor Trías fa una anàlisi de la legis­lació vigent sobre cai­xes d’estal­vis a Cata­lu­nya i a Espa­nya per demos­trar la seva afir­mació. És evi­dent que d’acord amb els tex­tos actu­als no hi ha diferències fona­men­tals entre la seva regu­lació a les diver­ses comu­ni­tats espa­nyo­les. Però l’ope­ra­tiva de les cai­xes cata­la­nes ve de més enllà de l’etapa Vila­ra­sau que, com ell diu, va ser el moder­nit­za­dor de La Caixa gran. El cre­a­dor del model de cai­xes fou Fran­cesc Mora­gas, fun­da­dor el 1905 i direc­tor gene­ral de La Caixa fins a la seva mort, el 1935. Vila­ra­sau subs­tituí Enri­que Luño Peña, un per­so­natge nefast per a l’eco­no­mia cata­lana, que fou comis­sari polític del gene­ral Franco a La Caixa el 1939 i el seu pri­mer exe­cu­tiu fins a l’any 1975.

Té raó el pro­fes­sor Trías quan diu que l’actual Caixa d’Estal­vis i Pen­si­ons de Bar­ce­lona ha estat el model per a la resta de cai­xes cata­la­nes i de les espa­nyo­les. Però les cata­la­nes s’adap­ta­ren abans a la manera de fer de la Caixa de Fran­cesc Mora­gas. Les cai­xes espa­nyo­les –o, si ho pre­fe­rei­xen, les no cata­la­nes– van començar la seva trans­for­mació als anys sei­xanta del pas­sat segle, quan foren defi­ni­des per pri­mera vegada com a enti­tats finan­ce­res de ple dret. Fins ales­ho­res, eren benèfico-soci­als, en el sen­tit més con­ser­va­dor i poc modern de l’expressió. Caja Madrid va adop­tar el model gràcies a un direc­tor tar­ra­goní, que conei­xia bé l’ope­ra­tiva cata­lana. La Caixa de Pen­si­ons per a la Vellesa i d’Estal­vis i les altres cai­xes cata­la­nes ja actu­a­ven amb un sen­tit finan­cer i social des de molt abans. El per­fil baix del període de Luño Peña va ser apro­fi­tat per les altres cai­xes per esgar­ra­par quota de mer­cat de la gran, que havia arri­bat a ser altíssima.
Cap comu­ni­tat de l’Estat té deu cai­xes com Cata­lu­nya. Cap comu­ni­tat té el per­cen­tatge tant alt de dipòsits a les cai­xes amb relació als bancs. Cap comu­ni­tat de l’Estat té arre­lada en la seva tra­dició popu­lar el sig­ni­fi­cat social i cul­tu­ral de les cai­xes.

Deu ser l’únic país al món en el qual hi va haver més lli­bre­tes d’estal­vis que població. En estu­diar l’eco­no­mia cata­lana es podria fer una dis­tinció entre les ciu­tats que tenen una caixa pròpia –Bar­ce­lona, Girona, Tar­ra­gona, Man­resa, Mataró, Ter­rassa, Saba­dell, Vila­franca i Man­lleu– i les que no en tenen. Lleida lamenta haver per­dut la seva, que va ser absor­bida el 1979. La Caixa gran és Cos­mo­Caixa, Cai­xa­Fo­rum i les retrans­mis­si­ons espor­ti­ves d’en Puyal, entre mol­tes altres acti­vi­tats; la Caixa de Cata­lu­nya és La Pedrera de Gaudí a Bar­ce­lona; la Caixa de Man­resa, el mones­tir de Sant Benet de Bages; la Caixa de Girona, la Fon­tana d’Or, i així seguiríem amb les res­tants.

Durant el fran­quisme, la joven­tut aspi­rava a tenir un pis de la Caixa –sense dis­tinció d’enti­tat– i a tre­ba­llar-hi, com a símbol d’esta­bi­li­tat. Hi ha algú a la plana de Vic que no tin­gui un compte a la Caixa de Man­lleu? I men­ci­ono la més petita, que és gran a la seva comarca.
He escrit cen­te­nars de pàgines sobre les cai­xes cata­la­nes i les conec bé. Negar l’existència d’un model català de cai­xes, que inclou una cul­tura de pro­xi­mi­tat i de ser­vei, és com dir-me que no sé res sobre elles. I les cai­xes cata­la­nes no han estat mai poli­tit­za­des, com insi­nua el pro­fes­sor Trías, com Caja Madrid o la de Cas­ti­lla La Mancha, ni con­tro­la­des per l’Església –que té una altra feina– com la Caja Sur cor­do­vesa.