Articles

Israel, Palestina

El Mur de les Lamen­ta­ci­ons és un gran pany de car­reus balits pels segles i segles. A la plaça i de cara al Mur mai no hi man­quen rabins pre­gant, amb el lli­bre a la mà i bran­dant el cos enda­vant i endar­rere, perquè la carn mori­dora també faci pregària. No hi ha gota de rutina, els sents entot­so­lats amb l'espe­rit quiet al ritme del cos.

Entre d'altres, deuen lle­gir els psalms, els matei­xos que en el nos­tre bre­vi­ari de cler­gues i mon­jos. Però. Però nosal­tres hi veiem Jesu­crist ama­nya­gant la ira de Déu, ells ho veuen en cru.

Sense con­tem­pla­ci­ons, els dolents són carn de gra­e­lla a la Gehenna infer­na­losa, esco­pits per Déu ja en aquesta vida, on tard o d'hora els vindrà la malau­rança, men­tre el fidel, mal­grat les penes i tre­balls, és aplançonat com un cedre del Líban, fresc com la rosa de Jericó i aixo­plu­gat per la gran mise­ricòrdia de Déu.

Israel, després de dos mil anys d'exili, és la terra pro­mesa que ningú no els prendrà mai més. Són el poble esco­llit entre tots. No li calen con­ver­tits a la seva fe.

Just al damunt del Mur, en l'antiga plana del Tem­ple de Salomó, la cúpula del califa Omar, dau­rada, res­plen­deix al sol, men­tre a la mes­quita pro­pera, els fidels d'Al·là aco­ten el cap al seu Déu, un Déu que els ha donat aque­lla terra, per a ells també santa.

L'islam a Terra Santa s'hi sent aplançonat pels d'Israel. Però l'Alcorà també els parla de bons i dolents.

I de guerra santa, tan santa com ho fou per al poble de Judà la dels filis­teus i altra trepa. Sense guer­res o amb estralls, l'islam es va este­nent per tot el món. Del Mar­roc a les Fili­pi­nes, pas­sant pels reis del petroli, han arri­bat fins al car­rer de la Ramada de Vic, fins als bar­ris pari­sencs, fins als lands ale­manys. I fins a poder bas­tir una mes­quita allà on ells hi han ensor­rat les tor­res bes­so­nes de Nova York.

La bona fe de l'Obama vol posar pau a Terra Santa, fa venir jueus i pales­tins per par­lar-ne. Em temo que no se'n sor­tirà. Cada banda va armada pel Senyor Déu dels exèrcits, un Déu únic per a cadascú.

No hi ha remei, Déu no té dues cares.

El Nos­tre només en té una, la de Get­se­maní.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.