La metàfora

Un dels inci­dents d'aquesta cam­pa­nya elec­to­ral exces­si­va­ment llarga va ser la mala metàfora de Ramon Tre­mosa, un home que, quan es calça el bar­ret de can­di­dat, sol caure en pífies insos­pi­ta­des. Dir que Franco hau­ria somiat un pre­si­dent com Mon­ti­lla per a una Cata­lu­nya democràtica és un enorme error, perquè Franco, ni en el pit­jor dels deli­ris, no somi­ava amb cap mena de democràcia, i menys amb una Cata­lu­nya que pogués tenir un pre­si­dent, és a dir, una dimensió de poder polític. No es poden forçar les parau­les, ni jugar amb la rea­li­tat, ni vio­len­tar deter­mi­nats límits: José Mon­ti­lla és un vençut, de família de vençuts –altra­ment no hau­ria estat un emi­grant–, i m'estra­nya que Tre­mosa no li reco­ne­gui aquesta sen­si­bi­li­tat. Ara bé: només que hagués dit “naci­o­na­lisme espa­nyol”, la metàfora qua­drava. El fran­quisme, de fet, va ser una exa­cer­bació vio­lenta, abjecta i fei­xis­toide (eren els anys 30: Europa estava a punt de sal­tar pels aires) del naci­o­na­lisme espa­nyol de sem­pre, i aquest sí que per­met una minúcia de poder polític a canvi d'anar lli­mant les asprors que la cata­la­ni­tat pro­voca en l'encaix amb Espa­nya. Aquesta sí que és una funció que el PSC de Mon­ti­lla ha assu­mit amb ale­gria: el llen­guatge propi del cata­la­nisme per fer colar una ambició ben regi­o­nal que no des­torbi, sinó que acati, el pro­jecte espa­nyol modern.

Dit això, em sem­bla més interes­sant ana­lit­zar la res­posta que va pro­fe­rir, jus­ta­ment indig­nat, el senyor Miquel Iceta. Iceta és un home d'una iro­nia feri­dora, bri­llant, que cola les bufe­ta­des amb la sua­vi­tat pròpia d'una balla­rina clàssica. Diu Iceta: Tre­mosa és un fill de papà que no es va apun­tar a la política fins que no hi havia càrrecs per ocu­par. Gran sentència! En pri­mer lloc, Tre­mosa (1965) tenia deu anys quan va morir Franco, perquè és deu anys més jove que Mon­ti­lla (1955): hau­ria hagut de fer anti­fran­quisme al par­vu­lari. Segon, a la Tran­sició el futur pre­si­dent mili­tava en el mao­ista PCI i els par­tits hiper-radi­cals eren un gru­moll que feien més nosa que ser­vei; ho dic jo que ales­ho­res feia el mateix des d'un inde­pen­den­tisme exces­si­va­ment frag­men­tat (us sona?). Vull dir que la seva con­tri­bució a la lluita va ser, com la meva, pròxima a zero. I, posats a apun­tar-se a la política, què és millor?: haver estat pro­fes­sor o haver estat tota la vida a l'apa­rell del par­tit?

Ens queda la gran expressió: fill de papà. Són fills de papà tots els fills de la classe mit­jana? Estic una mica tipa de dues coses; l'una, que el PSC vagi repar­tint car­nets de bon ciu­ta­dans només a aque­lles per­so­nes que es decla­ren d'esquer­res. I, dues, que un obrer val­gui més que algú de classe mit­jana, no per mèrits per­so­nals, com seria de desit­jar, sinó per ori­gen. Conec plançons de classe tre­ba­lla­dora que són bas­tant més fills de papà que no pas els nois de classe mit­jana que Iceta menysté, i vice­versa. Ser de classe obrera no és cap mèrit: és una cir­cumstància. El que compta no és d'on vens sinó on arri­bes. Però encara n'hi ha més (ja veieu tot el que dóna de si aquesta metàfora com a mirall del país i els seus pre­ju­di­cis i mites). En el lli­bre El retorn dels cata­lans, amb perdó per la citació, faig pre­ci­sa­ment un repàs dels mites que han tune­jat els cata­lans perquè cedei­xin davant d'aquesta tasca d'erosió que plan­te­gen els par­tits pro Espa­nya, el PSC de forma sub­til i el PP a la brava. Un dels mites és jus­ta­ment aquest: que els obrers són més nobles i valu­o­sos –defi­ni­to­ris!– que els fills de papà de la classe mit­jana cata­lana, els cata­la­nets, sem­pre dit amb sorna.

No només això. Par­lem un moment d'emoció cata­lana. La classe mit­jana, durant el fran­quisme, pot­ser sí que va estar calla­deta (no sem­pre ni tota), pot­ser no va pro­ta­go­nit­zar cap lluita èpica, però va fer una cosa fantàstica: va aguan­tar el país. Va lle­gar a la següent gene­ració una llen­gua, una cul­tura i una ambició naci­o­nal. Ramon Tre­mosa n'és fill i perquè va rebre aquest lle­gat avui és euro­di­pu­tat i brega per con­cre­tar un eix fer­ro­vi­ari medi­ter­rani que el govern espa­nyol, esclar, mira de fer pas­sar per Sara­gossa. Ramon Tre­mosa és hereu d'una resistència sorda però real, que també era heroica a la seva manera, i això és el que el senyor Iceta no detecta ni inter­preta, i d'aquí l'insult. Els obrers feien la seva lluita men­tre la classe mit­jana aguan­tava l'estruc­tura ver­te­bral del país; els dos ges­tos eren neces­sa­ris, perquè sense aquesta resistència cata­lana el naci­o­na­lisme espa­nyol se n'hau­ria sor­tit i avui tindríem democràcia i región, que és el veri­ta­ble sen­tit del pro­grama autonòmic del PSC. El pro­blema és que la lluita obrera ha esde­vin­gut un mite i la resistència naci­o­nal no. Miti­fi­car la con­tinuïtat cata­lana hau­ria estat donar importància a la iden­ti­tat naci­o­nal, una cosa que des de l'esquerra i des de la dreta espa­nyo­les s'ha ata­cat per pro­vin­ci­ana i poc cos­mo­po­lita. Fora noses, oi?

Alguns, i no asse­nyalo, par­len de “patri­o­tisme cívic” com l'únic pos­si­ble en un país de forta immi­gració: és donar als nou­vin­guts (de totes les èpoques) el pro­ta­go­nisme que automàtica­ment es nega als autòctons i als que van esde­ve­nint cata­lans al llarg dels anys. Com si l'emoció cata­lana no pogués ser com­par­tida, o com si no fos justa, al cos­tat d'un pro­jecte polític que, com tots, ha de ser argu­men­tat i raci­o­nal. El patri­o­tisme és iden­ti­tari, perquè ha de tenir un com­promís amb la iden­ti­tat del país, igual que el pro­jecte, més ample i polític, ha de ser­vir per aglu­ti­nar també la gent que esti­gui fora de la iden­ti­tat! Inde­pendència sense iden­ti­tat? És que només hem d'aspi­rar a ser més rics?