Espera

Men­tre fulleja una revista atro­ti­nada, que havia esco­llit del piló de revis­tes atro­ti­na­des dipo­si­ta­des sobre el sobre de vidre de la minúscula taula que hi havia en un cos­tat de la saleta d'espera, va tenir una sen­sació de benes­tar. Defi­ni­ti­va­ment, li agra­dava espe­rar. Era com una moratòria, una treva. Ell era més de vida con­tem­pla­tiva, maleïa haver de pren­dre deci­si­ons, el mor­ti­fi­cava el ritme voraç que li impo­sava el dia a dia. Per això li agra­da­ven les sales d'espera, i més si eren bui­des o amb poca gent. Nor­mal­ment hi ha silenci i s'hi pot dei­xar la ment en blanc o refle­xi­o­nar, l'hàbitat ade­quat perquè aflo­rin pen­sa­ments o idees. Lla­vors va recor­dar que l'entre­te­ni­ment que el feia més feliç de petit era cro­no­me­trar quanta estona podia aguan­tar amb el nas el bastó del seu avi. Una vegada i una altra, durant hores i hores. Men­tre hi rumi­ava va pal­par-se el canell esquerre, on tenia el rellotge, es va incor­po­rar i es va apro­par al parai­gua que havia dei­xat dins d'una galleda impro­vi­sada com a paraigüer. El va aga­far i es va posar el mànec, de base plana, a la punta del nas. Tot seguit va prémer el boto del cronòmetre. Trenta segons més tard un altre paci­ent va obrir la porta i mirant-lo estra­nyat el va inqui­rir: “Vostè espera per al den­tista, no?”. “Així és”, va res­pon­dre men­tre con­ti­nu­ava amb l'exer­cici de mala­ba­risme. Al cap d'un minut va sen­tir el seu nom. “Escolti, em sem­bla que el cri­den”, li va dir l'al·luci­nat com­pany d'espera. “Passi vostè, ja pot pas­sar, no pateixi que a mi no m'importa espe­rar. Digui-l'hi a l'infer­mer”, va res­pon­dre men­tre, absort, movia el coll de cos­tat a cos­tat per man­te­nir el parai­gua en equi­li­bri.