‘Catalan Mad Men'

M'explico. Mad Men, la sèrie de moda. Bé, una d'elles. I més con­cre­ta­ment, una que no emet cap tele­visió en obert a Cata­lu­nya. Però, coses de la soci­e­tat del futur que ja és pre­sent, inter­net per a molta gent ja hi posa la resta. Ens enllaça amb Atlàntic enllà. On sigui enllà. I aquesta sèrie ambi­en­tada a cavall dels anys cin­quanta i sei­xanta del segle pas­sat ens parla d'uns publi­ci­ta­ris amb molta elegància, que tre­ba­lla­ven a Madi­son Square i que alguns coe­ta­nis seus per­ce­bien segur com a bojos –mad, en anglès–.

Cor­ba­tes estre­tes, ves­tits sem­pre pul­cres, gent teòrica­ment boja. I he fet enllaç. Els adep­tes al règim fran­quista, allà pels anys cin­quanta sei­xanta, devien pen­sar: “Són bojos, aquests cata­lans”.

Aquesta set­mana ens ha dei­xat Joan Triadú, un d'aquells cata­lan mad men que tan des­con­cer­ta­ven els par­ti­da­ris d'apli­car el burca a l'intel·lecte i a la democràcia. Un d'aquells beneïts bojos amb aire anglo­saxó que van man­te­nir la flama de l'espe­rança. Una gene­ració d'homes i dones en apa­rença fràgils, sense his­tri­o­nis­mes, que van fer pos­si­ble que el país resistís.

Com mai abans, el pas­sat ens asse­nyala el futur imme­diat que serà, i el pre­sent que ja ben bé hi és. Allò que fa cin­quanta anys defen­sa­ven els Triadú, i que molts no ente­nien, es con­firma, no només que no ha pas­sat de moda, sinó que una nova gene­ració ha vist clar que és el més avant­guar­dista que es pot fer en el pre­sent. La defensa des­a­com­ple­xada d'uns ide­als, d'un país, d'un futur cada dia més a l'abast. Mes­tre Triadú, pot des­can­sar en pau.