Motos i contradiccions

Les con­tra­dic­ci­ons són el pa nos­tre de cada dia. Pro­ba­ble­ment, si no fos així la vida seria molt avor­rida, lineal, sense fac­tors i cir­cumstàncies que ens moti­vin, que ens facin reac­ci­o­nar amb els sen­ti­ments, amb el rao­na­ment, amb la com­plaença o l'enuig. Diu­menge pas­sat per damunt de Santa Coloma de Que­ralt vam tro­bar una cara­vana de motos com mai l'havíem vist de llarga i nom­brosa. Cen­te­nars. Motos netes i llu­ents i de soroll con­tin­gut, d'un petar supor­ta­ble. Els seus con­duc­tors, també nets i polits, ana­ven ves­tits cadas­cun a la seva manera i no pas com els de les Har­ley-David­son, que ves­tei­xen gai­rebé d'uni­forme, negres com els corbs, entre decla­ra­ci­ons de lli­ber­tat que no he aca­bat d'enten­dre mai, si d'entrada ja s'han de ves­tir –gai­rebé uni­for­mar– com mana el cos­tum del gremi. La cara­vana de motos cir­cu­lava amb tota cor­recció sense prac­ti­car cur­ses des­bo­ca­des. Una bona part de les motos por­ta­ven la mossa engan­xada dar­rere del pilot, i en algu­nes –poques– n'eren les con­duc­to­res, cosa poc freqüent en aquest ram que és més aviat de mas­cles. Vaig pen­sar que, si la ruta s'allar­gava més de mig­dia, l'afor­tu­nat seria el res­tau­rant on pares­sin a fer l'àpat. Tan­ma­teix no sem­pre la con­ducta dels moto­ris­tes fes­tius és la que per­toca. Sovint hau­ran tro­bat algun apre­nent o imi­ta­dor de Pedrosa, aquest noi que de tant en tant l'han d'apedaçar a corre-cuita amb pla­ques metàl·liques i car­gols, per veure si a la pro­pera cursa pot mun­tar la moto, encara que vagi coix. Imi­ta­dors que van a tot drap avançant sense obser­var ni prudència ni les nor­mes del trànsit més ele­men­tals, aja­ient-se als revolts, des­a­fi­ant la llei de la gra­ve­tat i la sob­tada presència de mos­sos. L'altra acti­vi­tat moto­rista que podem tro­bar en dies fes­tius té com a esce­nari els camins de mun­ta­nya. La història és una altra i de llu­en­tor cap ni mica. Ves­tits i cas­cos de totes colo­rai­nes, i motos des­a­fi­ant l'oro­gra­fia dels camins, les inclemències del temps i els silen­cis i les veus de la natura. I amb fang encas­tat per­tot arreu com a signe de tro­feu i de valen­tia. Per als qui ens agrada veure el món cami­nant, l'abundància de la seva pràctica, la veri­tat és que resulta molesta: sem­pre tenen pri­o­ri­tat. La molèstia, però, pot esde­ve­nir indig­nació quan no en tenen prou amb els camins i les pis­tes fores­tals sinó que amb tot atre­vi­ment i manca de res­pecte han d'endin­sar-se, pro­fa­nant, per cor­ri­ols pen­sats per anar-hi amb dues cames i bastó. El súmmum és quan l'aven­tura per­so­nal o col·lec­tiva els porta a grim­par fins al cim d'alguna mun­ta­nya, quan el camí que havies cone­gut l'han des­tros­sat, canals del pati­nar de les rodes, pedres remo­gu­des, arrels des­car­na­des, a punt ja perquè entre ells i la pluja con­ver­tei­xin el cor­riol en una rasa per on baixi l'aigua del cim, i tot l'encant del lloc se'n vagi a can Pis­traus.

Allò que els deia de les con­tra­dic­ci­ons: en un país en què es vol com­ba­tre la dis­bauxa de la velo­ci­tat, posant mesu­res de res­tricció, con­trols de la ingesta d'alco­hol, fent visi­ble i cons­tant la presència de mos­sos a les car­re­te­res, resulta que els caps de set­mana per la tele ens afar­ten de cur­ses de cot­xes i motos que llui­ten per gua­nyar ni que sigui per dècimes de segons. Igual cosa com passa amb la pau que és anhel de les majo­ries men­tre a les teles ens col­guen de guer­res i violència, sobre­tot a les pri­va­des que havien de ser, ves per on, garan­tia de lli­ber­tat i plu­ra­li­tat, de negoci, és clar. La imatge crea el model; i la popu­la­ri­tat, la imi­tació, mal­grat que els propòsits, les nor­mes i les lleis siguin unes altres. Con­tra­dic­ci­ons.