El dret al treball

Diven­dres afron­tem un Pri­mer de Maig que en altres èpoques hau­ria esde­vin­gut un clam al car­rer i que ara reu­nirà els cons­ci­en­ci­ats de sem­pre, tot i la greu crisi econòmica que tra­ves­sem i el fet que a l'Estat espa­nyol ja hi ha més de qua­tre mili­ons de per­so­nes sense feina. Mal­grat els esforços dels gover­nants per treure importància a l'assumpte, les dades cauen com el sol en ple agost i sem­bla que no hi ha atu­ra­dor. Quan arri­bin els tres mesos jus­tos de la tem­po­rada turística és maqui­lla­ran les xifres, però la majo­ria d'ana­lis­tes d'aquí i de fora ja apun­ten als cinc mili­ons de deso­cu­pats. Sens dubte, és una quan­ti­tat alta­ment pre­o­cu­pant per la deses­ta­bi­lit­zació social que pot com­por­tar, i més si es té en compte que ara ja hi ha un milió de famílies en què ningú no tre­ba­lla. I són homes, dones i joves en temps de fei­ne­jar, havent-ne des­comp­tat ja jubi­lats i estu­di­ants. No obs­tant això, abans de posar-nos ner­vi­o­sos convé mirar dades ante­ri­ors: el 1983, després de la pri­mera victòria soci­a­lista, hi havia 2,7 mili­ons de deso­cu­pats i 11 mili­ons de per­so­nes que tre­ba­lla­ven; el 1993, després dels Jocs, es va arri­bar als 3,9 mili­ons d'atu­rats i 12 mili­ons d'ocu­pats, i ara, després de la bom­bo­lla del totxo, hi ha 4 mili­ons sense feina, però estan tre­ba­llant 19 mili­ons de per­so­nes. El 1994 es va arri­bar a una taxa d'atur del 24,55%, és a dir, una de cada qua­tre per­so­nes no tenia feina. Ara, el pro­blema és que després de quinze anys de vaques gras­ses, la cons­trucció ha esgo­tat el crèdit durant una llarga tem­po­rada i la crisi ja afecta tota l'eco­no­mia pro­duc­tiva i estan min­vant sec­tors abans potents com el tèxtil. Governs, empre­sa­ris i sin­di­cats han de ser capaços de fer recu­pe­rar la il·lusió, tro­bar punts d'entesa i garan­tir el dret al tre­ball, un dels fona­men­tals de la nos­tra civi­lit­zació. I els més ago­sa­rats, que recor­din que som un país d'una gran tra­dició en coo­pe­ra­ti­visme.