Nou són massa

Nou senye­res són mol­tes senye­res per a un sol acte. I no és la pri­mera vegada. A parer meu, es tracta d'un ús des­me­su­rat que degrada la senyera a ban­de­rola, com suc­ce­eix amb les tira­llon­gues de ban­de­re­tes de paper lli­ga­des amb un cor­dill que de vega­des guar­nei­xen els car­rers. La senyera, la nos­tra ense­nya naci­o­nal, sem­bla que hau­ria de ser més ben trac­tada, més res­pec­tada, almenys pels qui la reco­nei­xen.

Rai­mon Obi­ols explica la urticària que patien els nou­cen­tis­tes –el seu pare, Josep Obi­ols, i els amics d'aquest: J.V. Foix, Car­les Riba...– davant de l'ús abu­siu de la senyera. Ho con­si­de­ra­ven xaró, poca-solta, des­cor­dat, de mal gust, con­trari a la cul­tura que pro­pug­na­ven per al nos­tre país, basada en la mesura, l'har­mo­nia, el bon gust. Hi devien pen­sar força, no en va Josep Obi­ols va ser autor de diver­sos dis­senys emblemàtics per a la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana, des de la publicística anti­fei­xista fins al paper moneda.

Recordo també el “senyor Mar­to­rell” de l'Escola del Mar, còmplice implícit i secret de les nos­tres insurgències cata­la­nis­tes. Teníem entre 13 i 14 anys, cor­rien els sei­xan­tes. Un dia, un de la colla va aparèixer amb una llaçadeta qua­dri­bar­rada a la solapa, cosa audaç i també estra­nya atès que les mer­ce­ries de l'època no dis­po­sa­ven d'un pro­ducte tan sub­ver­siu. De seguida vam córrer cap on era el “senyor Mar­to­rell”, a veure quina cara hi feia i vet aquí que va torçar el seu poblat bigoti en sen­tit con­trari a l'habi­tual per amo­nes­tar-nos seve­ra­ment amb les següents parau­les: “La senyera no és un cenyi­dor”. En vam sor­tir una mica escor­re­guts, però, després de pen­sar-hi una mica, ens vam sen­tir inves­tits d'una deter­mi­nada manera d'enten­dre la pàtria i el patri­o­tisme.

Què dirien, avui, si alces­sin el cap, els nou­cen­tis­tes i el “senyor Mar­to­rell” davant de les nou senye­res d'Artur Mas? Què vol apa­ren­tar aquest deves­sall de tela? Pot­ser vol trac­tar d'afir­mar un supo­sat major grau de cata­la­nisme, men­tre juga el foul del “con­cert econòmic” i fa l'ullet a banda i banda, cap a l'inde­pen­den­tisme i cap a l'Espa­nya que malda per des­fer-se de les pre­ten­si­ons “abu­si­ves” del govern d'Entesa? O pot­ser aquest dis­pendi en ori­fla­mes vol ama­gar alguna cosa? Pot­ser els indi­cis cla­mo­ro­sos que apun­ten a la des­a­pren­siva ins­tal·lació d'un autèntic cla­ve­gue­ram al bell mig del Palau de la Música Cata­lana, seu de l'Orfeó Català i un dels tem­ples del cata­la­nisme? O pot­ser vol esbor­rar el record del pacte de CiU amb el PP (Majes­tic) con­tra la reforma de l'Esta­tut? I que ha estat el govern d'Entesa qui ha dut el país a un nou llin­dar com­pe­ten­cial i finan­cer, a un nou esce­nari irre­ver­si­ble, mal­grat les mani­o­bres i la sentència de la caverna, a par­tir del qual només cap o bé la plena res­ti­tució del model acor­dat i refe­ren­dat i el con­següent avenç cap un Estat plu­ri­na­ci­o­nal o bé la defi­ni­tiva cons­ta­tació que l'Estat espa­nyol no dóna per ser l'Estat que Cata­lu­nya neces­sita?

Nou senye­res són un excés. A l'altar, només n'hi ha un, de sant­cristo gros, i a cap senyor rec­tor mai no se li ha acu­dit de posar-ne nou per sem­blar més catòlic. O bé els nos­tres con­ver­gents patei­xen una greu i lamen­ta­ble con­fusió entre la qua­li­tat i la quan­ti­tat, en la qual la rei­te­ració del sagrat pre­ten­dria incre­men­tar-ne la inten­si­tat, quan en rea­li­tat el tri­vi­a­litza i el dilu­eix. O bé es pro­po­sen un objec­tiu mera­ment fun­ci­o­nal: fer-ne un para­vent que ama­gui o dis­si­muli inti­mi­tats més aviat incon­ve­ni­ents i poc edi­fi­cants. Encara que, ben mirat, sem­blen fer totes dues coses a l'hora: prac­ti­quen una equi­vo­cada, apa­ra­tosa i xarona sacra­lit­zació de la senyera per aca­bar fent-ne el sofert drap que eixuga tota mena de taques i ves­sa­ments.