Lluís Companys, vexat

Al cap de setanta anys, cap dels governs espa­nyols ha dema­nat perdó pel crim d'estat que va por­tar a l'afu­se­lla­ment del pre­si­dent de Cata­lu­nya Lluís Com­panys. Ep! Afu­se­llat, com deia la sentència (?), perquè havia estat pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya.

Cada any, quan comença la tar­dor, torno a lle­gir papers que va escriure l'admi­radíssim Josep Benet sobre La mort del Pre­si­dent Com­panys. En aquest cas, la lec­tura va omplir el mes de setem­bre perquè la Comissió de la Dig­ni­tat havia orga­nit­zat a Madrid un acte per recor­dar que setanta anys abans Com­panys, lliu­rat per la Ges­tapo a la poli­cia fran­quista, havia estat a la sinis­tra Dirección Gene­ral de Segu­ri­dad, ara seu de la Comu­ni­dad de Madrid.

Per cert, cada any, la més espa­nyola de les Españas con­cen­tra tot el tre­sor d'amor fami­liar la nit de Cap d'Any per sen­tir les dotze cam­pa­na­des que donen, des d'allà, la ben­vin­guda a l'any nou. No hauríem de dema­nar que tri­es­sin un lloc menys mar­cat per la repressió duríssima del fran­quisme? O és que el mis­satge subli­mi­nar és “l'any nou arriba perquè abans, aquí, va ser tor­tu­rat el pre­si­dent de Cata­lu­nya”?

Recor­dem les parau­les de Josep Benet: “Durant aque­lles cinc set­ma­nes que passà als cala­bos­sos de la Direcció Gene­ral de Segu­re­tat, es con­centrà en la per­sona del pre­si­dent de Cata­lu­nya l'immens odi que els fran­quis­tes sen­tien con­tra Com­panys i el poble català. Lluís Com­panys fou vexat, objecte de tota mena de mofes i mal­trac­ta­ments, col­pe­jat, mal­fe­rit, insul­tat. Quan a Bar­ce­lona la seva ger­mana Ramona va rebre la seva roba, va des­co­brir-hi negres taques de sang seca”.

Quan la Comissió de la Dig­ni­tat va dema­nar permís a Espe­ranza Aguirre per cele­brar l'acte com­me­mo­ra­tiu de l'estada a Madrid, empre­so­nat, de Com­panys, la des­es­pe­rant pre­si­denta de la Comu­ni­dad va dir que no... i l'acte va haver de tenir lloc, un dis­sabte, al cen­tre de la Puerta del Sol, com si allò que rei­vin­dicàvem fos un anunci de dentífric o la pro­moció d'un cam­pi­o­nat de pàdel per a jubi­lats. Per això, a les raons del crit mara­ga­llià d'Adéu, Espa­nya!, jo hi afe­geixo: ja n'hi ha prou, d'humi­li­a­ci­ons con­ti­nu­a­des. O no?