La fe que mou muntanyes

Aquí la tenim, la fe que mou mun­ta­nyes! Es diu per­fo­ra­dora. Hàbil­ment mane­jada per un equip d'experts, ha por­tat la sal­vació als 33 miners de Xile, enter­rats sota una mun­ta­nya de runa. Durant més de 60 dies. La fe que mou mun­ta­nyes neces­sita el seu temps per obte­nir resul­tats. I no només temps; neces­sita tots els requi­sits pro­pis de la ciència. La fe que mou mun­ta­nyes és sobre­tot raci­o­nal. Avança a base de con­jec­tu­res, d'hipòtesis, de dades con­tras­ta­des i de càlculs. I no des­carta l'error. Al con­trari: el rec­ti­fica així que es fa pre­sent. La fe que mou mun­ta­nyes és ciència. Sort en tenim. El dia que deixi de ser-ho; el dia que la ciència aspiri a ser com la religió, adéu progrés! Esta­rem per­duts.

Ja ha succeït en diver­ses oca­si­ons. És tan lucra­tiva la religió, que la ciència també s'ha sen­tit temp­tada de con­ver­tir-se en dogma. És l'ano­me­nat cien­ti­fisme: la religió de la ciència o la ciència com a religió. “Vani­tat de vani­tats –com diu l'Ecle­si­astès–, i res més que vani­tat”. Ja sabem el pa que s'hi dóna en l'àmbit del dogma. Apa­reix l'ofi­ci­ant de torn, i en lloc de par­lar en indi­ca­tiu, comença a fer-ho en impe­ra­tiu. Els nos­tres dub­tes s'esva­ei­xen, la nos­tra lli­ber­tat s'escurça i la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat s'inhi­beix. Ja estem lles­tos. Mani i ordeni, que aquí estem: per ser­vir Déu que habita en vostè. Amén.

Per sort, en el res­cat dels 33 miners no hi ha hagut ni tan sols ombra de cien­ti­fisme i sí molt de tre­ball, molta apli­cació, molta pro­fes­si­o­na­li­tat, i sobre­tot molta pre­caució a l'hora d'aven­tu­rar resul­tats.

L'expec­tació era gran. Es comp­ten per mili­ons els espec­ta­dors que van seguir el res­cat en directe. Això també pesa, evi­dent­ment. En les grans con­fron­ta­ci­ons fut­bolísti­ques, el públic és el juga­dor número 12. I amb ell, l'espec­ta­cle està ser­vit. Espec­ta­cle en el camp i espec­ta­cle en les gra­des. Només que el de les gra­des acos­tuma a aca­bar mala­ment. Per la presència d'exal­tats, de fanàtics segui­dors i –sobre­tot– d'incor­re­gi­bles apro­fi­tats. Aquests són els pit­jors. I d'aquests també n'hi havia un munt prop de la mina: La mina d'or del pro­se­li­tisme religiós. La fe que mou mun­ta­nyes.