La pàtria segons Angela

No la pàtria o nació de cap Àngela nos­tra, sinó d'Angela Merkel, can­ce­llera de la República Fede­ral d'Ale­ma­nya. I el títol no és meu, sinó de l'edi­to­rial del gran Jean Daniel, fa quinze dies, al set­ma­nari Le Nou­vel Obser­va­teur, que tinc el vici de lle­gir regu­lar­ment des de fa més de trenta anys. Jean Daniel, nas­cut a Algèria de família jueva i que manté una luci­desa impla­ca­ble als seus noranta anys aca­bats de fer, és un dels repre­sen­tants més emi­nents de l'esquerra intel·lec­tual fran­cesa, sem­pre pròxim al par­tit soci­a­lista, i sem­pre pen­sant en els seus pro­pis ter­mes sobre els pro­ble­mes de França i del món. Home de vas­tes lec­tu­res, i que ha trac­tat i tracta habi­tu­al­ment amb caps d'estat, des de Ken­nedy a Mit­ter­rand, i amb Sarkozy, amb minis­tres i amb empre­sa­ris gros­sos, o amb escrip­tors de l'ano­me­nada de Camus o de Sar­tre, posem per cas. Sap què passa al món de les idees, sap què passa a les soci­e­tats, en l'eco­no­mia i en la política, i té la vir­tut d'expres­sar-ho sense embuts. Per tant, no sola­ment el títol sinó el con­tin­gut d'aquest paper seran més cosa seua que meua: en el cas impro­ba­ble que ho arribe a saber, que em dis­culpe aquest plagi des­ca­rat que és sobre­tot una mos­tra d'admi­ració i de reco­nei­xe­ment.

Explica, doncs, Jean Daniel que Angela Merkel afirma que, final­ment, tot hau­ria d'estar clar: que no es pot ser ciu­tadà de la República Fede­ral Ale­ma­nya si hom no coneix la llen­gua del país, si hom no en res­pecta les lleis, i espe­ci­al­ment si hom no com­par­teix la con­cepció que té la soci­e­tat ale­ma­nya sobre les rela­ci­ons entre homes i dones. Recorda Daniel que els ale­manys han aban­do­nat feliçment aquell “dret de sang” que asse­gu­rava una ciu­ta­da­nia més ètnica que democràtica i política, i recorde jo que innom­bra­bles ciu­ta­dans de la República Fede­ral són ara d'ori­gen turc, per exem­ple, i ocu­pen sense pro­ble­mes càrrecs públics. En qual­se­vol cas, Jean Daniel insis­teix en una afir­mació que no cal obli­dar tam­poc al nos­tre país: “La idea que l'equi­li­bri d'una soci­e­tat puga ser somo­gut per l'arri­bada sob­tada d'una comu­ni­tat mas­siva, estra­nya a la seua història i que no té la pos­si­bi­li­tat d'inte­grar-se len­ta­ment, cons­ti­tu­eix una tesi al'hora per­ti­nent i seri­osa.” I no perquè la dreta i l'extrema dreta apro­fi­ten diabòlica­ment aques­tes obser­va­ci­ons, diu Daniel, ha de ser igno­rada aquesta rea­li­tat.

Segons que explica Daniel, Lévi-Strauss comen­tava que Mit­ter­rand va lamen­tar les fra­ses que l'antropòleg havia pro­nun­ciat sobre l'existència d'un llin­dar o nivell de tolerància: “Aquest llin­dar exis­teix”, deia el savi, “i es tracta de no pren­dre'l com un valor sinó com una rea­li­tat.” El pen­sa­ment de Lévi-Strauss, com el de Jean Daniel, no és pre­ci­sa­ment reac­ci­o­nari, ni sos­pitós de cap ombra d'into­lerància. En aquest sen­tit, la cosa impor­tant “no és que Angela Merkel invite els can­di­dats a la naci­o­na­li­tat a prac­ti­car la llen­gua del país d'aco­llida i a res­pec­tar les seues lleis, sinó que afirma sense cap com­plex la neces­si­tat de pro­te­gir una ger­ma­ni­tat, d'altra banda euro­pea, con­tra els assalts supo­sats de tra­di­ci­ons estra­nyes.” Bé, ara ima­gi­nen vostès que un líder polític afirma que cal defen­sar la cata­la­ni­tat con­tra els assalts supo­sats de tra­di­ci­ons estra­nyes. Ja poden ima­gi­nar també les reac­ci­ons indig­na­des, i les acu­sa­ci­ons de xenofòbia o de coses pit­jors. La molt res­pec­tada senyora Merkel ho pot dir sense com­ple­xos, i el fun­da­dor i edi­to­ri­a­lista de Le Nou­vel Obser­va­teur, degà dels peri­o­dis­tes del món, mes­tre del pen­sa­ment pro­gres­sista de la França uni­ver­sal, ho subs­criu cor­di­al­ment i també sense com­ple­xos.

Resulta, doncs, que Angela Merkel con­si­dera oportú recor­dar “que l'Alle­magne doit res­ter alle­mande”. Que cap bar­reja de pobla­ci­ons no l'hau­ria de fer renun­ciar a una con­cepció iden­titària mar­cada, això sí, pels avanços democràtics acon­se­guits a Europa. I un intel·lec­tual francès arquetípic d'esquerra aprova sense recel aquesta defensa de la iden­ti­tat ale­ma­nya… perquè pensa, òbvi­a­ment, que això mateix ha de fer França. Cosa, per cert, que no té res a veure amb l'expulsió de gita­nos roma­ne­sos pro­mo­guda pel marit actual de Carla Bruni, amb molta com­prensió per part de Rodríguez Zapa­tero, o amb altres inci­dents i dis­ba­rats per un estil. La cosa és més pro­funda. És que hem pres consciència, afirma Daniel, que l'ideal de la inte­gració com­pleta era una uto­pia, i que cal subs­ti­tuir-lo pel res­pecte a la diver­si­tat. I també del fet que les reac­ci­ons con­tra els estranys, els que ara com ara no es poden assi­mi­lar i no sabem si podran fer-ho mai, comença a ali­men­tar l'extrema dreta a tot Europa.

Sobre­tot, ves per on (i això ho vull remar­car jo, però Daniel també ho sap), als antics estats comu­nis­tes, on se suposa que almenys dues gene­ra­ci­ons havien estat edu­ca­des en la fra­ter­ni­tat pro­letària uni­ver­sal. Mireu què passa a Rússia, o a Sèrbia o a Eslovàquia o a la República Txeca o a Roma­nia, o a la mateixa Ale­ma­nya ori­en­tal d'on pro­ce­deix Frau Merkel. Però no sola­ment allà, on la moral democràtica va ser impla­ca­ble­ment dis­solta i des­truïda, sinó ací, a l'oest del con­ti­nent, a Itàlia, on la Lliga de Bossi és en aquesta matèria una pesta maligna, a Holanda, de tra­dició tan tole­rant i oberta, a la França de la liberté i l'égalité, que és alhora la França de Le Pen i com­pa­nyia. En con­clusió, que si el pen­sa­ment il·lus­trat i huma­nista tanca els ulls, la ide­o­lo­gia xenòfoba els té ben oberts i s'apro­fita de la innocència angèlica dels altres.

I asse­gura Jean Daniel, amb una gosa­dia que jo no sé si puc com­par­tir del tot, que d'ençà que ens ha cai­gut damunt la crisi finan­cera (al Regne d'Espa­nya és molt més que això, i tot­hom ho sap i ningú no fa res) i de la inca­pa­ci­tat de con­tro­lar els flu­xos migra­to­ris, sem­bla que només que­den dues ide­o­lo­gies en marxa, fora dels esque­mes clàssics i totes dues en fun­ci­o­na­ment actiu: l'anti­ca­pi­ta­lisme i l'isla­misme. La pri­mera, l'hem vista com con­cen­trava els seus segui­dors més vio­lents a Bar­ce­lona amb l'excusa d'una vaga gene­ral. De la segona, sem­bla que fa lleig par­lar-ne. Tots aquests fac­tors (i la indes­crip­ti­ble falta de visió dels diri­gents polítics), con­clou Daniel, “la rea­li­tat dels quals és subes­ti­mada o sobre­es­ti­mada segons les cir­cumstàncies, por­ten a rede­fi­nir la iden­ti­tat naci­o­nal”. Si hom no pot ser, real­ment, ni ciu­tadà del món ni ciu­tadà d'Europa, pot­ser cal­dria començar per ser ciu­tadà d'un país clara­ment defi­nit. Ho afirma Jean Daniel, ho pensa Angela Merkel, i ací dei­xem la idea, per a qui la vulga medi­tar.