Denúncia i conspiració

La pre­o­cu­pació del bar­ce­lo­nisme per la denúncia que s'ha deci­dit pre­sen­tar con­tra l'expre­si­dent del Barça Joan Laporta és lògica i, per això, es va pro­duir una votació tan ajus­tada en l'assem­blea. Ara bé, se sen­ten parau­les grui­xu­des de poca con­sistència. I no em refe­reixo a les teo­ries cons­pi­ra­ti­ves a què apunta Laporta, dig­nes d'un megalòman. Parlo de ter­mes com ara guer­ra­ci­vi­lisme. La divisió a parts iguals sobre la figura de Laporta en el club està per demos­trar. Perquè cal recor­dar que una immensa majo­ria de socis va votar a favor de la moció de cen­sura, per molt que Laporta se salvés per la cam­pana esta­tutària del club. I no cal dir el des­as­tre elec­to­ral que va obte­nir el lapor­tisme. Si un equip ges­tor, sigui en una enti­tat o una ins­ti­tució, troba irre­gu­la­ri­tats o indi­cis d'il·lega­li­tats de l'etapa ante­rior ha de posar la pre­cep­tiva denúncia o se'n fa cores­pon­sa­ble. Dis­crepo que sigui la massa social qui hagués de pren­dre la decisió. Hau­ria d'haver estat el pre­si­dent Rosell per­so­nal­ment qui prengués la deter­mi­nació d'anar als jut­jats si ho creia con­ve­ni­ent. Però és sa, per molta tensió que generi, que aques­tes coses sur­tin de sota la catifa. La justícia deci­dirà i el soci pas­sarà comp­tes quan toqui. Pre­mi­ant o cas­ti­gant a l'actual junta. Perquè el Barça és molt més que un pre­si­dent.