Reforma laboral?

Ara fa uns dies, les Corts van apro­var la reforma labo­ral. Crec que aquesta reforma no ha satis­fet a ningú. Ni els empre­sa­ris, ni els tre­ba­lla­dors, ni per des­comp­tat els pro­fes­si­o­nals i estu­di­o­sos del dret labo­ral. I quan una llei no acon­se­gueix l'objec­tiu que pretén, queda clar que és una llei dolenta.

En aquest cas, la llei de reforma labo­ral neix amb totes les con­di­ci­ons per ser un pro­to­tip de legis­lació dolenta. Podem exa­mi­nar-la des de dife­rents angles i amb dife­rents visi­ons. Podem jus­ti­fi­car-la per una petició unànime del món empre­sa­rial i del món econòmic. Podem con­ve­nir que la reforma és una impo­sició que, en defi­ni­tiva, ens ve de l'exte­rior per la situ­ació econòmica del país. És curiós que, mal­grat que tot­hom la con­si­dera necessària, el Par­la­ment no hagi estat capaç de fer la reforma que es neces­si­tava.

Lla­vors, qui­nes són les cau­ses que fan que el pro­jecte pre­sen­tat pel govern i les poste­ri­ors apor­ta­ci­ons dels grups par­la­men­ta­ris no hagin acon­se­guit fer un text útil, pragmàtic, avançat i eficaç?

Sense entrar en tec­ni­cis­mes, crec que la llei té un pro­blema pri­mor­dial: la diagnosi prèvia.

En trac­tar-se d'un tema de gran sen­si­bi­li­tat social, és fàcil caure en la demagògia o en el des­co­nei­xe­ment de la rea­li­tat. Tot­hom és cons­ci­ent que el major pro­blema del país és l'atur, però això ho asso­ciem a un tema que ano­me­nem pre­ca­ri­e­tat labo­ral. No és tan sim­ple. El pro­blema no és la pre­ca­ri­e­tat, el pro­blema és la manca de llocs de tre­ball.

Quan comp­ta­bi­lit­zem gai­rebé cinc mili­ons d'atu­rats, no mirem si aquests tenien un lloc de tre­ball inde­fi­nit o pre­cari. Mirem i veiem que no hi ha lloc de tre­ball. Per tant, jo diria que el pro­blema no és l'atur, sinó que el pro­blema real és la manca de llocs de tre­ball. Perquè si no hi ha llocs de tre­ball, necessària­ment hi ha atur.

Suc­ce­eix, doncs, que qual­se­vol reforma labo­ral ha d'anar diri­gida a crear unes con­di­ci­ons labo­rals que des de la justícia gene­rin con­fiança als uns i als altres, per aug­men­tar la pro­ducció i la ren­di­bi­li­tat en el tre­ball. Això no sem­pre s'entén així i, des d'una dinàmica sin­di­cal al meu judici mal entesa, es lluita obs­ti­na­da­ment pels llocs de tre­ball inde­fi­nits, sense obli­dar que aquest és el cul­pa­ble que en alguns moments no hi hagi tre­ba­llant el nom­bre de per­so­nes que podrien estar fent-ho. A la legis­lació espa­nyola el con­tracte s'assem­bla bas­tant a un matri­moni entre l'empresa i el tre­ba­lla­dor. En aquesta situ­ació, quan es dóna un cas de divorci per volun­tat de l'empresa, surt car i mala­ment. Quan­tes per­so­nes que estan a les llis­tes d'atu­rats con­tra la seva volun­tat bus­ca­rien el pas tran­si­tori del con­tracte even­tual per poder tre­ba­llar. Quan­tes empre­ses aug­men­ta­rien les seves plan­ti­lles sense por del matri­moni amb el tre­ba­lla­dor. Aquí entra el difícil paper dels sin­di­cats. La recent vaga ha ser­vit per com­pro­var que en matèria de política sin­di­cal també estem molt imma­durs. La llei de vaga, amb el seu text pre­cons­ti­tu­ci­o­nal no ha pro­pi­ciat la par­ti­ci­pació del tre­ba­lla­dor, de manera que aquest es troba en mol­tes oca­si­ons desin­for­mat i la pressió de l'entorn el con­du­eix a situ­a­ci­ons de tensió.

Urgeix cla­ri­fi­car con­cep­tes i ano­me­nar les coses pel seu nom. Cal expli­car a la soci­e­tat que les parau­les sinònimes són tram­pes no només dialècti­ques. Cal dis­tin­gir entre piquet infor­ma­tiu, que és un dret, i piquet amenaçador, que és un delicte. Cal expli­car que ser­veis mínims és el mínim garan­tit i que, d'aquí al 100%, tot és pos­si­ble. Però no és pos­si­ble l'1% anti­de­mocràtic. Cal tren­car tabús. Cal can­viar el que cal can­viar i ningú pot can­viar el que és una rea­li­tat.