Nosaltres, ERC

L'ebu­llició que carac­te­ritza el món inde­pen­den­tista, fruit del procés polític vis­cut a Cata­lu­nya des de la for­mació del pri­mer govern tri­par­tit, ha gene­rat també, al cos­tat d'indis­cu­ti­bles ele­ments espe­rançadors per al nos­tre poble, con­fu­si­ons i deso­ri­en­ta­ci­ons pre­vi­si­bles. L'apa­rició de diver­ses i noves pro­pos­tes elec­to­rals de signe inde­pen­den­tista és ben legítima i pot con­tri­buir a enri­quir i esten­dre el ven­tall del sobi­ra­nisme polític. Però al cos­tat d'això, obser­vem amb pre­o­cu­pació la cor­rua de des­qua­li­fi­ca­ci­ons injus­tes que, des de posi­ci­ons inde­pen­den­tis­tes, han cai­gut sobre l'única força amb repre­sen­tació par­la­mentària a Cata­lu­nya que ha fet de la plena sobi­ra­nia el seu objec­tiu essen­cial.

A ERC i a la seva direcció se'ls pot i se'ls ha de sot­me­tre a una valo­ració crítica. Però es fa difícil no reconèixer-li la seva volun­tat tos­suda de superar el marc jurídic i cons­ti­tu­ci­o­nal que enco­ti­lla la nos­tra nació. Tam­poc no se la pot acu­sar d'haver estat esquit­xada per afers pro­pis d'èpoques pas­sa­des o actu­als i d'altres àmbits par­ti­da­ris (des dels casos Pas­cual Este­vill als del Palau de la Música o Pretòria).

Algu­nes vega­des, segu­ra­ment, ERC s'ha equi­vo­cat a l'hora de pren­dre deci­si­ons i cal afron­tar amb decisió els dèficits pro­pis. Però cre­iem que, vist el que estem obser­vant en l'esce­nari pre­e­lec­to­ral, hem de recla­mar més auto­es­tima per a tots aquells que, des de posi­ci­ons pro­gres­sis­tes, ens situem en l'ampli ven­tall del sobi­ra­nisme. S'ha de ser molt frívol per voler fer sal­tar pels aires tot el capi­tal polític i simbòlic que ha acu­mu­lat ERC al llarg de la seva història.

Esquerra Repu­bli­cana sol ser ata­cada per aspec­tes secun­da­ris, però no se li han reco­ne­gut encara els grans encerts de la seva llarga tra­jectòria. El par­tit sem­pre ha cre­gut que no hi ha progrés ni avenços soci­als sense lli­ber­tat, ni des del dog­ma­tisme. Ha sabut aglu­ti­nar gent de sen­si­bi­li­tats diver­ses, des de la soci­al­de­mocràcia al libe­ra­lisme d'esquer­res i els cor­rents d'influència lli­bertària. Repre­senta una cul­tura política que mai no ha cre­gut en supo­sats finals de la història. Quan una part de la intel·lec­tu­a­li­tat d'Europa coque­te­java amb els tota­li­ta­ris­mes, ERC afir­mava sense mati­sos la supe­ri­o­ri­tat de l'Estat de Dret.

Cata­lu­nya neces­sita ins­ti­tu­ci­ons con­so­li­da­des, i el seu sis­tema de par­tits n'és una de prin­ci­pal. Més enllà de les con­tingències elec­to­rals imme­di­a­tes, fóra bo que els qui se sen­ten ubi­cats en el naci­o­na­lisme d'esquerra o de cen­tre esquerra fes­sin, féssim, un esforç per triar amb encert els estris amb els quals volem bas­tir noves arqui­tec­tu­res polítiques. De segur que un model de país de qua­li­tat com el que volem no es cons­truirà des de la impro­vi­sació, el cab­di­llisme o les acti­tuds sectàries que massa sovint bro­llen des dels ren­gles de l'inde­pen­den­tisme. Tam­poc negli­gint les distàncies ine­vi­ta­bles entre els grans objec­tius i el pos­si­bi­lisme neces­sari.

No deixa de sor­pren­dre com apa­rei­xen en el si de l'inde­pen­den­tisme trets que cre­iem més pro­pis de certa cul­tura política espa­nyola.

Per tot ple­gat, els sota­sig­nats, mili­tants o sim­pa­tit­zants d'ERC, de mati­sos i sen­si­bi­li­tats dife­rents, cre­iem que un pro­jecte polític reque­reix con­tinuïtat i refe­rents sòlids. L'esquerra naci­o­nal –amb els seus encerts i els seus errors–, la que va aple­gar Fran­cesc Macià i Lluís Com­panys, i que després han enri­quit noms diver­sos, de Manuel Serra i Moret a Josep Irla i Josep Tar­ra­de­llas, de Josep Pallach a Heri­bert Bar­rera, ens exi­geix ser rigo­ro­sos i res­pon­sa­bles. Per això, en l'actual moment polític, nosal­tres ho tenim clar. Per Cata­lu­nya: nosal­tres, ERC.