El tall britànic

El Corte Inglés va desem­bar­car a Bar­ce­lona l'any 1962. Els grans boti­guers del pas­seig de Gràcia de la nos­tra capi­tal se'n bur­la­ven. Comen­ta­ven a plena veu: “Què vol aquest boti­gue­ret de Madrid, aquest ten­dero estu­fat, aquest borni en terra de cecs? Aquest boti­gue­ret pre­tensiós es pensa que tots som de Valle­cas”. I, efec­ti­va­ment, el fun­da­dor d'El corte Inglés va ser un boti­guer, un ten­dero capaç d'ense­nyar als seus col·legues de Bar­ce­lona com es fa per fer venda al detall de manera sòlida­ment lucra­tiva, ofe­rint la mer­ca­de­ria del dret i del revés. Després de 50 anys podem comen­tar –vista la mola espec­ta­cu­lar d'El Corte Inglés ins­tal·lada a la ciu­tat de Tar­ra­gona– el gran tri­omf d'El Corte Inglés en el mer­cat català. I aquest tri­omf l'ha obtin­gut sense obrar cap mira­cle, one­jant la vul­ga­ri­tat empor­prada i gens barata dels seus immen­sos estocs, però estu­di­ant el cli­ent, sense voler-lo redi­mir estètica­ment, pro­cu­rant només satis­fer les seves debi­li­tats i la seva rutina, tot ple­gat exhi­bit i dis­tribuït en una mena de circ fet de ciment, guix i llums flu­o­res­cents però sense ni tan sols l'ai al cor dels tra­pe­zis­tes i on només senyo­reja el so de la paraula gra­vada i la música enllau­nada més repe­tida. La inno­vació i la cre­a­ti­vi­tat són per a les mino­ries. Les grans majo­ries no estan per delika­tes­sen ni per cru­dités sor­pre­nents. El Corte Inglés està ideat per a la immensa majo­ria, esquers a banda. Les immen­ses majo­ries volen les matèries al punt, però ben cui­tes i, si convé, recui­tes. A Cata­lu­nya, la gent va rebre El Corte Inglés de Bar­ce­lona als anys sei­xanta amb una mica de curi­o­si­tat. No s'hi van posar pedres al fetge, però. Algú hi va fer una mica de broma i es va inven­tar la tra­ducció El Tall Britànic, no prou fidel. Aquesta ingènua tra­ducció va indig­nar el Minis­teri d'Infor­mació i Turisme de Madrid que encapçalava l'actual demòcrata i campió del cinisme Manolo Fraga Iri­barne. Al Fòrum Joven­tut, exem­plar orga­nit­zació de joves catòlics reu­sencs, la poli­cia va segres­tar les obres d'un modest cer­ta­men lite­rari. Un dels con­tes con­cur­sants es titu­lava “El Tall Britànic”. Jo, ni jove ni catòlic, era secre­tari del jurat i vaig ser urgent­ment citat a l'ofi­cina de Tar­ra­gona, a la Ram­bla Nova, perquè expliqués al senyor dele­gat del Minis­teri d'Infor­mació i Turisme, Ramon Farré Palaus, el perquè d'aquell insult a la llen­gua espa­nyola deter­mi­nat o cons­tituït pel fet de tra­duir bur­les­ca­ment –va dir– el nom comer­cial d'El Corte Inglés. No vaig saber què con­tes­tar. Al cap d'unes set­ma­nes, el Fòrum Joven­tut va ser con­tro­la­da­ment dina­mi­tat per les auto­ri­tats fran­quis­tes, tot i que el Fòrum sem­blava lleu­ment pro­te­git per l'Església Catòlica.

Però l'arri­bada ara d'un colos­sal exem­plar dels gegants que es dedi­quen a la venda al detall com­porta un ine­vi­ta­ble dra­ma­tisme. És un pas més de l'enorme “heca­tombe” econòmica que patim. Men­tre els ciclops avan­cen, la botiga clàssica des­a­pa­reix, vençuda per la vora­ci­tat capi­ta­lista. Que­den poques boti­gues autènti­ques. La botiga tra­di­ci­o­nal basava l'excel·lència en el matís, la selecció, la per­so­na­lit­zació, el tracte, la dedi­cació i el com­promís. Al seu lloc només hi ha franquícies, cade­nes, sucur­sals que són nuclis meca­nit­zats, insen­si­bles, sense cap espe­rit, sense capa­ci­tat de com­petència. Aquesta gran aliança de gegants –de qua­tre gegants, perquè s'estan fusi­o­nant, de moment a Europa– també tindrà –alerta!– el proveïdor a les seves mans. I en farà el que voldrà. El proveïdor, el fabri­cant, els haurà de ven­dre la fàbrica o haurà de pro­duir al preu que li paguin perquè només tindrà un sol cli­ent robust, un cli­ent que pot­ser podríem qua­li­fi­car de galàctic. Men­tres­tant, sense cap com­petència, amb la falsa divisa del mer­cat lliure, les des­co­mu­nals empre­ses que venen a la menuda faran el gran pacte, la supera­liança, i ven­dran els pro­duc­tes al preu que vol­dran als con­su­mi­dors, total­ment a les seves urpes. I si sumem con­su­mi­dors i proveïdors tenim ni més ni menys que la soci­e­tat sen­cera. En defi­ni­tiva, la soci­e­tat, gràcies al libèrrim mer­cat, pot que­dar sota el seu domini abso­lut. I quin govern voldrà plan­tar cara als ciclops per defen­sar-la? No crec que n'hi hagi cap. Tot un pano­rama. Fins i tot, apo­calíptic.