La roba

L'Steve Jobes és un parell d'anys més gran que jo, però també té molts més mili­ons de dòlars. Siguem pre­ci­sos, que això queda escrit: té tants mili­ons més com mili­ons té, perquè jo, per arri­bar a tenir-ne un, neces­si­ta­ria unes quan­tes vides. Si pogués, hi ha gent que pensa que val­dria la pena ven­dre's uns quants anys de la vida, una mà o una ore­lla o el que fos, a canvi d'un milió de dòlars. Segons amb qui en par­lis, dirà que els que farien això són bojos. Segons amb qui, que són els més pràctics de tots. Jo he anat al Goo­gle i hi he escrit. “Em venc”. Ningú no es venia a si mateix. N'hi havia molts que es venien la moto, els pisos o les coses de la cri­a­tura. Hi ha gent que s'ho ven­dria tot i gent que no es ven­dria res. “A casa tenim la roba dels últims vint anys. Cada cop que comento a la meva dona que hauríem de començar a llençar algu­nes coses, em diu que no, que li sap greu i que sem­pre ho podrem apro­fi­tar”, m'explica un amic. Pen­sar a apro­fi­tar, a estal­viar o a guar­dar té molt a veure amb l'edat, amb el grau d'opti­misme de cadascú i amb la manera com estan anant a aquest cadascú les coses de la vida. Els anys van rela­ti­vit­zant tot això. Com més anys, menys de tot. I ara penso en una dona gran que fa uns dies va con­fon­dre'm amb no sé qui al car­rer i que em va expli­car que les seves filles havien anat a casa seva i que li havien llençat quasi tota la roba que guar­dava. “Van emple­nar sis bos­ses; les mata­ria”, va dir. Vaig pen­sar que ho deia perquè allò l'estava matant. Però només ho vaig pen­sar. Vaig con­tes­tar-li amb una vague­tat: “Ja se sap, dona”. Segur que l'Steve Jobes se n'hau­ria sor­tit molt millor. Saben? Jo no em ven­dria ni un segon de la meva vida.