Maduresa? No encara!

La crisi del Cer­cle Català de Nego­cis és tot un símptoma. Estava fora de lloc l'exa­brupte pri­mer i més encara la par­tició de peres i els rocam­bo­les­cos detalls de panys obtu­rats i altres. L'inde­pen­den­tisme no és un joc de cri­a­tu­res i aquests espe­ter­necs demos­tren una insòlita manca de madu­resa. El Cer­cle havia fet fins ara una feina excel·lent, cen­trada en la peda­go­gia entorn del dèficit fis­cal que tena­lla el desen­vo­lu­pa­ment català. Fa dos dies, tot fent zàping, vaig pes­car un d'aquells per­so­nat­ges espa­nyo­lots que s'omplen la boca amb la decadència de Cata­lu­nya, dient que la que havia estat motor d'Espa­nya era ara la comu­ni­tat amb menys cre­di­bi­li­tat finan­cera, incapaç de col·locar deute en els mer­cats. Aquesta decadència els encanta, i mai no hi ha ningú pre­sent que els expli­qui que és pro­ducte de l'esca­nya­ment espa­nyol. Espa­nya s'hi rabeja i nosal­tres ens bara­llem.

El Cer­cle feia la feina de denúncia, però no ha aguan­tat el repte elec­to­ral, que és sem­pre una opció de poder. El Cer­cle ha expli­cat, fil per randa, quants diners ens pre­nem, com crei­xia la nòmina indi­vi­dual, qui­nes coses es podrien fer amb els mili­ons que trans­fe­rim a aquesta Espa­nya inhòspita, però al moment de ges­ti­o­nar una dis­crepància interna es tiren els plats pel cap. Mireu, quan era jove, vaig mili­tar en l'inde­pen­den­tisme, ales­ho­res minúscul i excèntric, hiper­ra­di­cal i ato­mit­zat en dife­rents sigles. Va ser una experiència dece­be­dora, perquè la Cons­ti­tució res­tric­tiva es va apro­var a Cata­lu­nya: els par­tits tocats per la vareta del par­la­men­ta­risme, que els donava futur i dig­ni­tat, van caure de qua­tre gra­pes –alguns per con­vicció, d'altres per prudència– en la defensa del pro­jecte espa­nyol. El van assu­mir com a propi, i el van defen­sar ple­na­ment, sense crítiques ni esquer­des; pot­ser no hi havia altre remei, però els va fal­tar luci­desa per veure que allò era una enre­dada.

Doncs bé, quan va aca­bar aquest procés i vaig deci­dir que era hora de recu­pe­rar vida pri­vada i futur pro­fes­si­o­nal, vaig tenir la paciència d'escriure una memòria de tot ple­gat, basada en les ano­ta­ci­ons que havia fet de cada reunió, de cada gest, de cada paraula, fins a omplir dos qua­derns amb lle­tra petita, mate­rial que con­servo per la seva vàlua històrica. Ara estic tre­ba­llant en aquesta Memòria --insis­teixo: excèntrica però lúcida– de cara a publi­car-la en els pròxims mesos. No hi ha per­so­natge que hi quedi dret! Però la segona línia argu­men­tal és la que ve a tomb: el propòsit d'uni­tat de l'inde­pen­den­tisme, que va aca­bar en un rotund fracàs. És interes­sant veure les alam­bi­na­des distàncies que es pre­nen les orga­nit­za­ci­ons, qua­tre gats, per tal de sepa­rar-se de l'altra, les bara­lles inútils, les sus­picàcies, els per­so­na­lis­mes… men­tre la història s'anava fent davant dels nos­tres ulls i la nos­tra impotència fla­grant.

Això era molts anys enrere, i sem­pre he dit que el camí autonòmic s'havia de pro­var perquè el gruix de la gent veiés que la inde­pendència és la solució, no pas per un enfron­ta­ment gratuït amb Espa­nya sinó perquè el pro­jecte espa­nyol no té en compte ni la pros­pe­ri­tat ni el benes­tar de Cata­lu­nya: el pro­jecte és espa­nyol, i per això l'eix fer­ro­vi­ari del Medi­ter­rani passa per Sara­gossa i fa un by-pass al port de Bar­ce­lona que, si es con­cretés, enfon­sa­ria l'eco­no­mia cata­lana durant quinze anys, o pot­ser per sem­pre. Obvi­a­ment, a finals dels setanta no era moment d'enten­dre això amb la clare­dat que ho veiem ara. I per això l'inde­pen­den­tisme té avui una força que lla­vors era impos­si­ble. El que encara no ha asso­lit, perquè les elec­ci­ons han vin­gut massa de pressa en relació amb l'esclat popu­lar d'aquesta consciència, és la madu­resa necessària per tra­duir-se política­ment en una opció con­sis­tent. Encara estem en la bara­lla i el diti­rambe.

Que no vol dir que l'inde­pen­den­tisme no esti­gui madur com a idea: ho està, perquè en aquests anys s'ha fet molta feina d'estudi i d'eru­dició i d'argu­men­tació, sovint a nivell acadèmic, per esta­blir les bases jurídiques, econòmiques, polítiques, cul­tu­rals, soci­als i inclús intan­gi­bles de la inde­pendència, començant pel Cer­cle d'Estu­dis Sobi­ra­nis­tes d'en López Tena, però no només. Tenim la teo­ria a punt, però no pas la política, perquè la política és el punt més feble de Cata­lu­nya al llarg de tota la seva història. Men­tre el talent flo­reix en la ciència, la tècnica, la cul­tura i fins les estruc­tu­res soci­als, la política fa figa des de temps medi­e­vals, i una de les coses que la fa fra­cas­sar és la divisió interna, l'enfron­ta­ment entre cata­lans en el moment menys oportú. No estic defen­sant el pen­sa­ment únic, déu me'n guard, sinó la capa­ci­tat estratègica de saber quan toca bara­llar-se i quan toca fer pinya.

He dit, i repe­teixo, que votar el 28-N l'inde­pen­den­tisme emer­gent és un vot útil i, fent broma, fins i tot con­ser­va­dor. És un vot per con­ser­var el que encara tenim de país! No és pas una opció gua­nya­dora, però en política a vega­des cal apos­tar per la millor com­bi­nació: exac­ta­ment perquè el gua­nya­dor no gua­nyi sol. De totes mane­res, l'impor­tant és enten­dre que la fita històrica s'ha pos­po­sat una mica en el calen­dari i que el moment clau serà a par­tir del 2012, quan Espa­nya digui que no al con­cert, perquè el con­cert no entra en el seu pro­jecte (ja ho explica ben expli­cat el senyor Mon­ti­lla, que és el defen­sor del pro­jecte espa­nyol a Cata­lu­nya, molt millor que no pas l'agres­siu i estra­fo­lari PP). És en aquesta data que l'inde­pen­den­tisme ha de tenir una estruc­tura via­ble, creïble, forta i a punt de com­parèixer davant els cata­lans (i part de l'estran­ger).