Hem pogut, i ara què?

Després de la pata­cada elec­to­ral que ha rebut el pre­si­dent nord-ame­ricà, Barack Obama, no sé ja on queda aquell cèlebre “Yes we can”. És el que té gua­nyar unes elec­ci­ons apro­fi­tant que una dura crisi assetja el teu país. Li pots posar més o menys èpica, es pot reves­tir de tota la pro­gres­sia del món, unes gote­tes d'il·lusió i d'il·lusi­o­nisme, i un bon redac­tor de fra­ses cèlebres molt far­cit tot ple­gat de l'alquímia del segle XXI que són aques­tes noves tec­no­lo­gies que supo­sa­da­ment tot el que toquen ho trans­for­men en or. Pots fer tot això i arri­bar a ser pre­si­dent dels Estats Units d'Amèrica. Al cap­da­munt de l'imperi. Però el teu país con­ti­nua sent el mateix. I un cop t'has apro­fi­tat de la crisi econòmica gene­rada pels des­ga­vells del neo­li­be­ra­lisme més ferotge tu here­tes la situ­ació. I com que les pro­me­ses mira­cu­lo­ses no acos­tu­men a fer can­viar la rea­li­tat, quan arri­ben les següents elec­ci­ons la mateixa crisi et passa fac­tura. Perquè el teu país con­ti­nua sent el mateix. No tot­hom s'ha tor­nat pro­gre. I és que això de gua­nyar elec­ci­ons amb el Face­book i fra­ses engi­nyo­ses, màrque­ting en estat pur, té aques­tes coses. La xarxa social per excel·lència està dis­se­nyada per trans­me­tre molt en molt poc temps i el més sim­ple pos­si­ble. I per a sim­ples els del Tea Party. Que són de dre­tes però no babaus. I com que al final de fer ser­vir el 2.0 n'acaba sabent tot­hom, qui més eslògans demagògics col·loca és qui gua­nya. Que l'exem­ple d'Obama ser­veixi d'avís per a nave­gants.