Trossos

Religió

Durant dècades, fins ben pas­sada la Guerra Civil, la qüestió reli­gi­osa va ser pot­ser la que va pro­vo­car una frac­tura més vio­lenta en la nos­tra soci­e­tat. Pot­ser perquè a les dues ban­des, beats i anti­cle­ri­cals, domi­na­ven les postu­res extre­mes i perquè les fron­te­res en la qüestió reli­gi­osa coin­ci­dien gai­rebé fil per randa amb les fron­te­res polítiques, soci­als i econòmiques d'una soci­e­tat molt mora­lit­zada. Blanc o negre: naci­o­nal­ca­to­li­cisme o crema de con­vents.

Tran­sició

Amb la Tran­sició va sem­blar que la qüestió reli­gi­osa havia que­dat superada com a espai de con­fron­tació. Havia apa­re­gut un cato­li­cisme nou, però també un laïcisme nou. No estàvem davant de dos blocs con­fron­tats, que coin­ci­dien amb els polítics i soci­als, sinó davant d'un pano­rama mati­sat. Ara, les reac­ci­ons a la visita del papa ens diuen que la qüestió reli­gi­osa no es plan­teja amb la virulència de començaments de segle, però tam­poc no està superada com crèiem als anys vui­tanta.

Repunt

Sem­bla que el pro­blema religiós repunta. I com sem­pre repunta pels extrems. Torna a haver-hi par­ti­da­ris del domini de la religió en l'espai públic i torna a haver-hi un anti­cle­ri­ca­lisme mili­tant. Cer­ta­ment, entre­mig hi ha mol­tes altres coses, molt més mode­ra­des, en el món religiós i en el laic. Però els temps de crisi fan enyo­rar les con­vic­ci­ons abso­lu­tes. El retorn al blanc o negre. O dels uns o dels altres. No és gene­ral, però em sem­bla un retrocés.