Quan la memòria du a l'oblit

M'inco­moda la dis­cussió sobre l'eli­mi­nació del monu­ment fran­quista que s'alça a Tor­tosa, en el llit del riu Ebre. Per raons estètiques no m'agrada però em pre­o­cupa la mena de van­da­lisme que un dog­ma­tisme ideològic pot des­en­ca­de­nar. Ja ho vaig viure quan era regi­dor del pri­mer ajun­ta­ment democràtic de la meva ciu­tat. La febre des­truc­tora con­tra els ele­ments arqui­tectònics o memo­rialístics que el fran­quisme havia dei­xat, a més de sem­blar-me que por­tava una certa càrrega reven­gista, vaig con­si­de­rar que atemp­tava con­tra la memòria històrica. En el ple que es va votar l'ender­roc del monu­ment als cai­guts i la supressió de la placa que recor­dava l'entrada de les tro­pes fran­quis­tes a la ciu­tat, vaig defen­sar uns argu­ments sem­blants als que he escol­tat de lla­vis de ter­tu­li­ans a Cata­lu­nya Ràdio, gens sus­pec­tes de cap ten­den­ci­o­si­tat fei­xista. Hi ha monu­ments que és bo de man­te­nir pel seu valor tes­ti­mo­nial. Això sí: desac­ti­vant-ne els aspec­tes elo­gi­o­sos o pro­pa­gandístics i ajun­tant-hi una expli­cació, per situar-los en el seu moment històric, per tal de per­pe­tuar la memòria del que va pas­sar perquè fets sem­blants no es tor­nin a donar. Recordo la impressió que em va cau­sar la des­co­berta d'una estela a l'estadi olímpic de Roma, que man­te­nia la ins­cripció “Benito Mus­so­lini, dux”. Si no podem supri­mir una etapa vis­cuda, recor­dem-la i tra­guem-ne la lliçó per­ti­nent!