Fregar o no fregar

Fa dies que se sor­pre­nen, s'excla­men i s'indig­nen perquè unes mon­ges han fre­gat l'altar de la basílica de la Sagrada Família davant la com­plaença del Papa de Roma i de la munió de mos­sens que l'envol­ta­ven. No sé per què tants esca­ra­falls, la veri­tat, i encara els entenc menys quan sur­ten de la boca d'uns mas­cles que dubto que mai hagin fre­gat res en sa vida, ni un plat, ni un vidre i ni tan sols la consciència, a la qual, a vega­des, cal fer un bon dis­sabte. O de la boca d'unes congèneres que paguen una dona de fer fei­nes (i no pas un home) perquè els fre­guin el pis. En fi. Les mon­ges són dones obe­di­ents, n'han fet el vot, cal no obli­dar-ho, i han de creure per tant la supe­ri­ora, el con­fes­sor, el bisbe i el Papa de Roma, no sé si per aquest ordre. Fan el que els manen i molts cops estan con­tentíssi­mes de fer-ho, com aquesta acció revo­lu­cionària (pels efec­tes sísmics que ha tin­gut) de fre­gar davant del Papa, perquè segur que hi devia haver bufe­ta­des al con­vent per veure a qui li tocava esgri­mir la baieta. I és que quanta gent ho pot dir que ha fet anar el fre­gall, fris fras, davant la màxima auto­ri­tat de l'església catòlica? Molt poca, és clar, i per això és un honor i un record de ple­ni­tud que recor­da­ran tota la vida, diuen les afec­ta­des, i jo me les crec. I per què no me les hau­ria de creure? Però què es pen­sen, aquests que les cri­ti­quen tant? Que totes les mon­ges són com la científica Teresa For­ca­des, com la lite­rata sor Juana de la Cruz, com la mística Teresa d'Àvila o com la cultíssima, i ja des­a­pa­re­guda, Cris­tina Kauf­mann, que fa una pila d'anys ens va estre­mir cre­ients i no cre­ients quan es va posar a resar en directe en un pro­grama tele­vi­siu d'entre­vis­tes que feia Mer­ce­des Milà? (Sí, cana­lla, sí, la Milà feia fa anys i panys entre­vis­tes intel·ligents a per­so­nes intel·ligents i les feia molt bé). No, és clar que no. De mon­ges, n'hi ha de tota mena, i les que fre­guen també són filles del seu temps i de les seves cir­cumstàncies i estan immer­ses en una dinàmica d'evo­lució-invo­lució, d'acció-reacció, com ho estem tots en aquests moments i en diver­sos àmbits de la vida, com pot ser el de la nos­tra llen­gua, per exem­ple, que està molt pit­jor, i amb més ene­mics interns i externs, que fa vint i trenta anys, i així estem, patint tots per veure com s'aca­barà.

El català no ho sé, però les mon­ges fre­ga­do­res sí que s'aca­ba­ran, n'estic segura, algun dia, no sé si pro­per o llunyà. Però això serà només quan ho vul­guin elles. Quan les mon­ges diguin frega tu, Papa de Roma, que ets tu qui has empas­ti­fat l'altar, tot això s'haurà aca­bat. Com pot­ser també ho diran les dones musul­ma­nes que van tapa­des com si fos­sin mon­ges pre­con­ci­li­ars. Un dia han de dir, perquè tor­na­ran a ser temps d'acció i evo­lució, i no pas de reacció i invo­lució, fins aquí hem arri­bat i ja n'hi ha prou de moca­dor i de tenir un paper sub­al­tern a la soci­e­tat. Hi haurà alguna màrtir, segur, perquè els can­vis pode­ro­sos no sem­pre són petits, com pro­pug­nava el sem­pre recor­dat Capità Enciam, sinó bas­tant grans, i ja se sap que no hi ha revo­lu­ci­ons incru­en­tes. Però ho acon­se­gui­ran, segur, i men­tres­tant els que no som ni cre­ients però conei­xem força bé l'església com a ins­ti­tució (i per això no ens va sor­pren­dre gens ni mica con­tem­plar per la tele les mon­ges fre­ga­do­res) el que hem de fer és fer-los cos­tat en tot el que puguin menes­ter. Aneu-vos-en en pau.