Ens han deixat sols

Tot i les enves­ti­des ferot­ges que rep cada dos per tres, és obvi que la llen­gua cata­lana es troba avui en una situ­ació molt millor que la de l'any 1968. Però amb una diferència subs­tan­cial. Lla­vors, pràcti­ca­ment pro­hi­bida pel règim, rebia la com­prensió i la com­pa­nyia de molts demòcra­tes –i fins i tot d'alguns que no ho eren tant– d'arreu de l'Estat espa­nyol. L'agost d'aquell any, en un número monogràfic, la revista Presència va poder omplir tota una pàgina amb tex­tos sobre el català escrits en cas­tellà per figu­res des­ta­ca­des de la intel·lec­tu­a­li­tat i del peri­o­disme penin­su­lars. Tots coin­ci­dien a dir que la situ­ació en què es tro­bava la llen­gua era anor­mal i que calia que fos pre­sent a l'escola i als mit­jans de comu­ni­cació. Els autors selec­ci­o­nats per la revista eren, entre altres, José María Pemán, Julián Marías, Pedro Laín Entralgo, José Luis L. Aran­gu­ren, Miguel Deli­bes, Camilo José Cela, Manuel Jiménez de Parga, Alfonso de la Serna, Cristóbal Páez i Emi­lio Romero. Les parau­les de Marías eren espe­ci­al­ment con­tun­dents: “Yo creo nece­sa­rio que el catalán sea poseído como ple­ni­tud, escrito con natu­ra­li­dad y usado con liber­tad. Los cata­la­nes nece­si­tan sen­tirse ple­na­mente ins­ta­la­dos en el catalán para no tener una impresión de exi­lio”. Les pre­gun­tes que ens fem, al cap de qua­ranta-dos anys, són aques­tes. On són, ara, els defen­sors espa­nyols del català? Quants intel·lec­tu­als i peri­o­dis­tes de llen­gua cas­te­llana s'han posat al nos­tre cos­tat en els moments crítics que hem patit durant la tra­mi­tació de l'Esta­tut i al llarg del lent procés de des­gast que ha cul­mi­nat en la seva deca­pi­tació per part del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal? Com és que no ens hem pogut refiar gai­rebé de ningú, ja que la majo­ria han mirat cap a un altre cos­tat o han ama­gat el cap sota l'ala?... La llen­gua, per des­comp­tat, no es troba pas en tan mal estat com lla­vors, però els cata­lans, ara més que mai, ens sen­tim sols i des­val­guts i, tal com deia Julián Marías, tenim cada cop més “una impressió d'exili”.