La Sagrada Família

En Gaudí era capaç de viure en una casa que només exis­tia din­tre d'ell. La veia sen­cera, amb els seus racons qui­ets, com els de la Pedrera.

Però li vingué la fal­co­nada. Era un místic, vivia Déu i Cata­lu­nya en un sol batec de pau. Va som­niar una cate­dral. La veia i la vivia sen­cera, amb les tor­res enlai­rant-se cels amunt i la nau tre­nada de silen­cis com un sant dels sants. Ho va dei­xar tot, es va fer una sola carn amb les pedres. Va fer qua­tre tor­res amb una por­ta­lada de Nadal que podria ser feta per un pas­tor de Bet­lem tor­nat àngel. I va morir.

Ho deien els que es tenien per ente­sos i la gent s'ho creia. Calia dei­xar el tem­ple sense aca­bar, era impos­si­ble tro­bar qui fos capaç de pren­dre el relleu. Encara avui, algú de la carcúndia que es cons­tipa només de sen­tir un airet de l'Evan­geli, diu que bona cosa fóra dei­xar les ruïnes vene­ra­bles de les qua­tre tor­res fent-hi al davant una plaça dura, punyeta, una altra plaça dura, on aple­gar-hi mul­ti­tuds. Ep. No pas amb pro­ces­sons, amb la gen­tada de Pro­tec­tors dels Gri­paus. Posem per cas.

Però vet ací que aquest país del seny i del mal seny ha donat un parell de folls a la fran­cis­cana. Déu i Cata­lu­nya en un sol batec de pau. Mossèn Lluís i el seu germà, Jordi Bonet, arqui­tecte.

Mis­ser Jordi, entès en geo­me­tria tal­ment com en Gaudí, va tan­car-se al taller del mes­tre, cre­mat pels de la FAI, va fer la maqueta d'un tram de la nau. Que vaig pre­sen­tar a Rimini als ita­li­ans mera­ve­llats.

Als Bonet no hi ha qui els aturi. A cop de visi­tes d'estran­gers van sor­tir qua­tre tor­res i una por­ta­lada, malau­ra­da­ment freda. Vés a tro­bar un escul­tor que enten­gui en Gaudí.

Pas­sa­ren anys, men­tre els foras­ters hi venien a cor­rua feta, els bar­ce­lo­nins ni es recor­da­ven d'aquell bé de Déu obli­dat a l'antic poblet de Sant Martí. Fins que, amb el dimoni estos­se­gant, va venir el Sant Pare, la nau del tem­ple era enlles­tida, Bar­ce­lona té l'únic espai amb ombres i llums entot­so­lats dels nos­tres dies. No hi ha res de sem­blant al món.

La sus­dita carcúndia s'ha esve­rat, mai no entendrà en Gaudí. Mai no entendrà la tena­ci­tat cris­ti­ana dels Bonet. Gràcies, amics.