Espanya, massa gran per a un rescat

Per­me­tin-me començar aquest arti­cle amb el “decíamos ayer” de Fray Luis de León en sor­tir de la presó i rein­cor­po­rar-se a la càtedra. M'hau­ria agra­dat escriure sobre alguna qüestió de gran pro­fun­di­tat. Tan­ma­teix, l'actu­a­li­tat espe­ci­al­ment rabi­osa aquests dies em fa pen­sar que amb el xàfec que està caient toca fer un refre­git dels comen­ta­ris i les opi­ni­ons que s'han publi­cat sobre la crisi econòmica o que s'han for­mu­lat des dels orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals i les tri­bu­nes polítiques

Per exem­ple, s'ha dit que Grècia va tenir la sort de rebre els pri­mers ajuts abans que entrés en fun­ci­o­na­ment l'EFSE (meca­nisme euro­peu d'esta­bi­li­tat finan­cera) i, en con­seqüència, amb un tipus d'interès de només un 5%. Ara, el cost seria molt més ele­vat i cap país de l'euro­zona vol­dria uti­lit­zar aquesta via si no fos abso­lu­ta­ment ine­vi­ta­ble. De fet, tota l'arqui­tec­tura de la moneda única tron­to­lla­ria si França veiés rebai­xada la seva qua­li­fi­cació i quedés Ale­ma­nya tota sola per sos­te­nir el sis­tema, cosa que natu­ral­ment no accep­ta­ria. S'ha dit, per cert, que el trac­tat de l'euro no té clàusula d'esca­pa­ment o sor­tida. Però si el benes­tar dels grecs, por­tu­gue­sos, irlan­de­sos o espa­nyols ho requerís, és evi­dent que uns estats sobi­rans can­vi­a­rien les lleis i els con­ve­nis inter­na­ci­o­nals. Els governs, abans que suïcidar-se, recon­ver­ti­rien el deute a l'antiga moneda res­sus­ci­tada. Des d'aque­lles pers­pec­ti­ves, les ofer­tes de com­pra de la Xina a Ate­nes i Lis­boa són interes­sa­des, perquè un euro en cai­guda reforça el dòlar i més encara el ren­minbi, que és allò que els convé. Tre­mo­lem, doncs, si els xine­sos es pre­sen­ten a Madrid amb una acti­tud fin­gi­da­ment solidària. Vol­dria dir que el talla­focs d'Irlanda ja ha cai­gut. Hi ha coses que posen els pèls de punta i, sense alar­misme, sí que s'han d'ana­lit­zar decla­ra­ci­ons com les del premi Nobel Sti­glitz, que diu que si es reta­lla la des­pesa aug­men­tarà l'atur i Espa­nya podria entrar en l'espi­ral de la mort que va patir l'Argen­tina ara fa 10 anys.

En rea­li­tat, els qui van llui­tar sense èxit per evi­tar la deva­lu­ació de la lliura ester­lina del 1961 al 1967 saben que els pro­ces­sos de pèrdua de con­fiança seguits d'ope­ra­ci­ons de res­cat no és fàcil que aca­bin bé. Ho va dir ben clar el minis­tre ale­many de Finan­ces: si un país de la moneda única no és capaç de fer una con­so­li­dació fis­cal o de recu­pe­rar la seva com­pe­ti­ti­vi­tat, sem­pre tindrà, en última instància, la pos­si­bi­li­tat d'aban­do­nar l'euro i que­dar-se de mem­bre de la UE. És a dir, que s'anun­cia una pos­si­ble Europa de dues velo­ci­tats. I Samuel Brit­tan ens avisa que els sacri­fi­cis que es recla­ma­ran a les clas­ses tre­ba­lla­do­res i mit­ja­nes seran més grans que aquells que les dic­ta­du­res de Franco, Mus­so­lini, Sala­zar o els coro­nels grecs no van gosar impo­sar als seus països. Quan molts ale­manys volen tor­nar al marc i els perifèrics es pen­sen que poden men­jar-se el pastís i, a més a més, con­ser­var-lo, ja es veu que la cosa no va ni amb rodes. Per part seva, el premi Nobel Mau­rice Allais, que va morir el mes pas­sat, ja es va opo­sar el 1990 a la cre­ació de l'euro men­tre la Unió Euro­pea no tingués una política econòmica uni­fi­cada.

Així doncs, després de pas­sar la rega­dora, enge­gar la mànega o obrir les com­por­tes de l'embas­sa­ment, la recessió con­ti­nua i els hudge funds expres­sen en veu alta la seva pre­o­cu­pació. Alguns fons, com ara Brid­gewa­ter (el més gran del món), ja havien avi­sat que Espa­nya era el prin­ci­pal pro­blema i que l'entrada a l'euro repre­sen­tava, en el seu cas, com si hagués adop­tat el patró or. El govern ha cau­sat un gran dèficit pres­su­pos­tari que ara s'ha de finançar amb emprèstits que encara agreu­gen més el deute i s'acos­ten a un final ine­vi­ta­ble. El dife­ren­cial amb el bund ale­many és cada vegada més alt (encara que s'hagin col·locat aquests dies emis­si­ons a 10 i 30 anys, res­pec­ti­va­ment). Segons Crédit Suisse el punt crític seria superar als 600 punts bàsics, és a dir un 0,60 suple­men­tari per col·locar els bons.

Anun­cien un agreu­ja­ment de la crisi per al pri­mer tri­mes­tre del 2011. Encara que el deute públic espa­nyol sigui del 53% del PIB con­tra un 79% del mit­jana de la zona euro, els ana­lis­tes cre­uen que si es fa el res­cat d'Irlanda l'euro bai­xarà abans de final d'any a causa de la interacció de les dife­rents eco­no­mies. Els bancs i cai­xes naci­o­nals han aug­men­tat les com­pres de deute i això els com­plica les coses, espe­ci­al­ment quan els inver­sors a llarg ter­mini es van reti­rant com a com­pra­dors. De tal manera que, en aquest moment, l'ele­ment més perillós és la pèrdua de con­fiança en els bancs. I aquí rau la gran qüestió. Tho­mas Jef­fer­son va dir que els bancs eren més peri­llo­sos que no pas els exèrcits. Però també és veri­tat que J.P. Mor­gan i la gent com ell van fer rut­llar el capi­ta­lisme que van crear el Gene­ral Elec­tric, la Wes­tern Union i la siderúrgica Car­ne­gie. Pot­ser és per això que els governs han res­ca­tat no sola­ment els bancs, sinó també els ban­quers que van cau­sar la crisi. Però això no es pot tor­nar a fer mai més a costa dels con­tri­bu­ents.