D'empreses i empresaris
Fou Churchill qui digué que tan sols hi ha una cosa que justifiqui els molts diners que pot arribar a guanyar un empresari i l'alt nivell de poder i predomini social que pot arribar a conquerir un polític: l'assumpció de risc, d'un risc molt per sobre del que accepta un home comú. Per això equiparo sovint els empresaris amb els intel·lectuals i els artistes. Tots són creadors i assumeixen, encara que sigui sota formes diferents, un gran risc: l'empresari arrisca el seu capital, mentre que els intel·lectuals i els artistes arrisquen el prestigi de la seva obra i el temps –irrepetible– que han destinat a la tasca. En el benentès que em refereixo als autèntics empresaris, que són els creadors, els que tenen una idea, la concreten sobre el paper, inverteixen el seu capital, en busquen de nou, tiren endavant el projecte i assumeixen el resultat.
Queden per tant fora d'aquest concepte estricte d'empresari els directius de tota mena i condició que, per molt alta que sigui la seva preparació i la seva dedicació, no tiren amb pólvora pròpia, sinó que ho fan amb pólvora del rei, deixant de banda que –moltes vegades– la seva vinculació amb l'empresa en què treballen és semblant a la que tenen els cracs del futbol amb els seus equips: van i vénen. Encara amb més motiu queden fora d'aquest concepte restrictiu d'empresari els comissionistes, que compren i venen el que ja està fet sense afegir-hi res, i els taurons que mosseguen empreses en dificultats, per reduir-les, fragmentar-les i revendre-les a trossos. I, finalment, tampoc són empresaris alguns directius d'entitats financeres que miren les empreses del seu grup industrial com si juguessin al Monopoly. Els financers són altra cosa. Gestionen privadament un servei públic indispensable –dipòsit més crèdit–, cosa que fa que tinguin una incidència enorme –segurament avui excessiva– en l'economia real, fins al punt que són responsables en bona mesura de l'actual crisi. Per altra banda, l'especial transcendència pública de la funció de bancs i caixes fa que no se'ls pugui deixar caure quan vénen mal dades: sempre treballen en xarxa, una xarxa que els recull –si rellisquen– a costa de diner públic, i sense que els accionistes perdin el seu capital ni els directius posin el seu càrrec a disposició de la junta general de l'entitat en dificultats.
L'autèntic empresari practica –òbviament sense saber-ho– tres virtuts que avui no estan de moda i que l'economista Jordi Gual ha dibuixat en un excel·lent article –Crisis financiera y crisis de valores; Revista de Occidente, maig del 2010–. El primer valor que ha perdut vigència és el de la confiança entre els agents que intervenen en el mercat i entre aquests i els seus clients, fins al punt que aquella ha estat substituïda per la confiança en el regulador, oblidant que aquest no pot arribar a tot arreu. El segon valor qüestionat és el reconeixement social de l'esforç, gràcies a l'abundor extraordinària d'un diner fàcil que ha fet possible enriquir-se amb activitats especulatives, de forma que s'ha perdut la proporcionalitat entre l'esforç i la recompensa (com ho prova el nivell assolit per les retribucions de molts directius). I, finalment, el tercer valor en crisi és el del compromís, entès com la voluntat i la capacitat de posar en marxa projectes a llarg termini (cosa que no té res a veure amb el creixement compulsiu fet a còpia de fusions i adquisicions).
Fa una setmana morí, a Barcelona, Francesc Rubiralta i Vilaseca, un empresari que va inspirar confiança, que tenia consciència plena del valor de l'esforç i que es va comprometre amb projectes de llarga volada. Nascut a Manresa –on el seu pare tenia un magatzem de productes siderúrgics– i ben format intel·lectualment –enginyer industrial que va passar per IESE, per Harvard i per Standford–, fundà l'any 1967 (als 26 anys), juntament amb el seu germà Josep Maria, la Compañía Española de Laminación (Celsa), amb un capital de 10 milions de pessetes. Poc després de néixer, l'empresa hagué d'afrontar les negres perspectives dels anys crítics de la dècada dels setanta. Llavors, assumint un elevat nivell de risc i amb gran esperit emprenedor, Rubiralta aprofità la reconversió industrial paral·lela a l'obertura exterior de l'economia espanyola i convertí Celsa en una empresa de projecció internacional, que superà l'endarreriment i estretor del mercat espanyol. Ara bé, per fer aquest pas –la internacionalització de la companyia– feia falta una encertada apreciació del futur i un gran coneixement del mercat internacional del ferro. Per això, l'èxit aconseguit és l'obra d'un empresari innovador, amb clara visió del negoci i una formació tècnica adequada, que li va permetre obrir-se camí en un sector tan madur i cíclic com el del ferro. Avui Celsa és una multinacional europea present a Espanya, França, el Regne Unit i Polònia, amb una facturació de 5.500 milions de euros i una plantilla de 8.000 treballadors.
Francesc Rubiralta fou un home de tanta qualitat com discreció, tan contingut com cortès. Parlava poc i preguntava molt, suaument, amb un mig somriure i una mica inclinat endavant. Tan sols els ulls delataven una personalitat molt forta: no deixaven intuir el que pensava, però t'adonaves per ells que rumiava molt, que triava i que decidia. Ha estat un home important per al seu país. És sabut que els catalans es divideixen en dos grups: els que tan sols xerren i els que fan coses. Rubiralta era d'aquests, dels que fan país sense dir-ho. Però, al final, tot s'acaba sabent.
