30 principals

Al moment d'escriure aques­tes rat­lles, encara no s'ha cele­brat la reunió del pre­si­dent Zapa­tero amb els trenta “empre­sa­ris” més impor­tants del país selec­ci­o­nats amb l'únic cri­teri d'influència, pro­xi­mi­tat i sin­to­nia amb la Mon­cloa. I quan es publi­quin, pre­vi­si­ble­ment, se'ns dirà que, a la tro­bada, el cap del govern els ha dema­nat, per favor, si són tan ama­bles, que tin­guin la bon­dat de fer menys bene­fi­cis i d'aug­men­tar les inver­si­ons. Com si aques­tes deci­si­ons es tires­sin enda­vant per cri­te­ris de gene­ro­si­tat, soli­da­ri­tat o interès gene­ral. Curi­o­sa­ment, aquest llen­guatge llas­timós que vol ins­pi­rar la pie­tat tal com fa un pido­laire que demana no s'adreça a empre­ses repre­sen­ta­ti­ves de l'eco­no­mia real i pro­duc­tiva (només 4 encai­xen total­ment o par­cial en aquest model), sinó a com­pa­nyies ges­to­res de mono­po­lis, enti­tats finan­ce­res, ser­veis públics pri­va­tit­zats, exclu­si­ves, con­ces­sionàries i cons­truc­to­res o ges­to­res d'obres, man­te­ni­ments o infra­es­truc­tu­res esta­tals. Tan­ma­teix, el to del pri­mer minis­tre és de súplica, quan, en rea­li­tat, tots aquests opípars nego­cis depe­nen dels pri­vi­le­gis que atorga el poder polític. Repas­sin i veu­ran que les llicències i fit­xes bancàries, els fons de garan­tia de dipòsits, els res­cats del FROB, les adju­di­ca­ci­ons de con­cur­sos d'obres publi­ques, els “refor­mats” que apu­gen uns preus con­trac­tats ini­ci­al­ment a la baixa amb ofer­tes temeràries, les tari­fes abu­si­ves dels ser­veis públics regu­lats i dels peat­ges, les sub­ven­ci­ons energètiques o com­pres a l'estran­ger, els ajuts a les com­pa­nyies aèries pri­va­des trac­ta­des com a esta­tals i un llarg etcètera són la base de tota una sèrie de nego­cis que, sense la com­pli­ci­tat gover­na­men­tal, no podrien exis­tir.

En rea­li­tat, tot el capi­ta­lisme madri­leny i aquesta gran trama de l'Ibex-35 no exis­ti­ria sense els favors i els pri­vi­le­gis d'una casta de man­da­rins polítics que viuen al ser­vei dels pode­ro­sos i, al final del seu tra­jecte, per la porta giratòria s'incor­po­ren o tor­nen a un sec­tor pre­te­sa­ment pri­vat, però, real­ment, de mal­sana i cor­rup­tora bar­reja d'interes­sos que hau­rien de ser legal­ment i moral­ment inde­pen­dents i con­tra­po­sats.

Anem, però, més enllà i, a part de mos­trar el lògic estu­por de pre­sen­ciar que qui té el poder democràtic i legítim es rebaixa davant els poders fàctics, que figura que depe­nen de les seves deci­si­ons, no podrem evi­tar de for­mu­lar un parell de pre­gun­tes. La pri­mera és per quina raó s'ha optat per dia­lo­gar només amb trenta sàtra­pes que encara ens poden crear més pro­ble­mes si no se'ls aplica una regu­lació més rigo­rosa. Que no ho han entès, encara, al govern esta­tal, que la cre­ació de llocs de tre­ball passa per les pimes i que és amb les empre­ses mit­ja­nes dota­des de capa­ci­tat expor­ta­dora i de com­pe­ti­ti­vi­tat en mer­cat lliure que cal enfo­car les pos­si­bles vies de sor­tida de la crisi? I la segona és que si aquest pro­ce­di­ment de selecció arbitrària no fa palesa la total falta de repre­sen­ta­ti­vi­tat d'un món empre­sa­rial, que passa segu­ra­ment les seves hores més bai­xes.

En efecte, no és nor­mal que en un país ben estruc­tu­rat sigui el govern el que designi digi­tal­ment els seus inter­lo­cu­tors, en un moment de crisi gravíssima que no es pot trac­tar com una tertúlia de les que Felipe González mun­tava a la sala de billars i bode­gui­lla de la Mon­cloa. Val a dir que, en gran part, el pro­blema és de les matei­xes orga­nit­za­ci­ons empre­sa­ri­als. La CEOE, per exem­ple, s'ha aca­bat de desa­cre­di­tar amb la pre­sidència d'un impre­sen­ta­ble Díaz Ferrán, al qual els aspi­rants a suc­ceir-lo encara li reten honors i li ofe­rei­xen la titu­la­ri­tat de la fun­dació de la patro­nal. D'altra banda, cada orga­nit­zació s'ha de limi­tar al paper que li cor­res­pon i, a la CEOE, només li per­toca nego­ciar sobre les rela­ci­ons obre­ro­pa­tro­nals, el mer­cat de tre­ball i les matèries con­ne­xes.

En aquest sen­tit, la premsa madri­le­nya ha subrat­llat que tots els aspi­rants a encapçalar la patro­nal són empre­sa­ris molt petits i depen­dents d'altres nuclis de poder. De Joan Rosell, per exem­ple, diuen que, l'estiu pas­sat, va superar la sus­pensió de paga­ments de l'empresa fami­liar i que tots els càrrecs o con­sells d'admi­nis­tració els ha tin­gut després de ser pre­si­dent de Fomento de Tra­bajo Naci­o­nal, i no abans. Tal com si La Caixa li donés qua­tre pla­ces de con­se­ller a fi de tenir capa­ci­tat de mani­pu­lar l'enti­tat. És cert que el pre­si­dent de la Cam­bra de Comerç, Miquel Valls, el supera amb sis con­sells també con­ce­dits per La Caixa, després d'haver-se col·locat a la pre­sidència de la cor­po­ració, que sem­bla que és l'únic mèrit de tots dos. És interes­sant que Rosell fos a la vegada con­se­ller remu­ne­rat d'Endesa i de Gas Natu­ral en plena OPA hos­til entre totes dues. És que no hi ha regles d'incom­pa­ti­bi­li­tat en cas de con­flicte d'interes­sos o con­tra la pres­tació de ser­veis retribuïts a empre­ses con­cre­tes quan el càrrec o la llei obli­guen a defen­sar només l'interès gene­ral? Fins i tot en ple fran­quisme, quan algú pas­sava a ocu­par un càrrec públic o semi­o­fi­cial, havia de ces­sar dels con­sells d'admi­nis­tració d'empre­ses pri­va­des, i que­dava amb el nom acom­pa­nyat d'un aste­risc. Pot­ser és per això que el govern espa­nyol troba que la seva tria d'inter­lo­cu­tors vàlids és encara pre­fe­ri­ble, perquè almenys per­met de par­lar direc­ta­ment amb els amos.