Distracció

Els que con­tro­len l'art de la dis­tracció dis­po­sen d'un apa­rell tan ino­fen­siu a sim­ple vista i tan poderós com la flauta del flau­tista d'Hame­lin. A més, és un art que mai no des­a­pa­reix: es trans­forma, es reci­cla, i se'ns pre­senta, gràcies a les seves vir­tuts camaleòniques, sota mil i una dis­fres­ses. Quan les gràfiques ana­ven cap amunt i ens venien que mai bai­xa­rien com ho han fet, ens dis­tre­ien amb les estadísti­ques: si tenim tants pollas­tres i som tants, toquen a tant per cap. Tots sabíem que això no era així, que n'hi havia que el pollas­tre només el flai­ra­ven quan es ros­tia, dia sí i dia també, a la bar­ba­coa del veí. El pano­rama ha can­viat i, empan­ta­ne­gats com estem, els números ja no són un recurs per dis­treure. Els deten­tors dels estris neces­sa­ris per fer els trucs de pres­ti­di­gi­tació han deci­dit bus­car –en el temps que la tan­gi­bi­li­tat demos­tra el seu fracàs– la solució en la intan­gi­bi­li­tat: ara es dedi­quen a pro­moure enques­tes per mesu­rar l'índex de feli­ci­tat inte­rior de cadas­cun de nosal­tres. D'acord, que ja fa temps que des d'àmbits acadèmics es postula l'estudi d'aquesta ano­me­nada “eco­no­mia de la feli­ci­tat”, però no és casu­a­li­tat que sigui ara que polítics i governs (com ara el francès o el britànic) n'ense­nyin al públic una versió defor­mada amb la mà dreta, men­tre amb l'esquerra reta­llen pres­su­pos­tos i debi­li­ten un fràgil estat del benes­tar. D'aquesta manera ens dei­xen cada vegada més sols, aïllats i inde­fen­sos davant un mer­cat voraç i des­pi­e­tat, men­tre ens inqui­rei­xen –depe­nent del país on vivim o de la ins­ti­tució que ho pre­gunta– per la taxa de reci­clatge, per quan­tes vega­des resem al dia, o si hem après alguna cosa durant l'última set­mana. Així ens tenen dis­trets. Fins que ens mos­trin el pro­per truc.