Articles

Tres guitarristes perfectes:

en Quico Pi de la Serra, en Toti Soler i en Quim Xena

Quim Xena i sa guitarra

A prin­ci­pis del segle XXI, quan vaig conèixer Quim Xena, ell vivia a Osor perquè s'havia aca­bat de casar amb la Rosa, una pubi­lla posseïda d'una veu tel·lúrica i amb l'aspecte hermós d'una pas­tora ver­da­gue­ri­ana de cabells poc pen­ti­nats i gal­tes rosa­des.

En Xena, si no fos perquè estàvem en una vall a més de dos- cents metres d'alti­tud i encer­clats per les Gui­lle­ries, se l'hau­ria pogut con­fon­dre del tot amb el mari­ner Luard sagarrià. De fet, ima­gi­nar-se en Xena pes­cant son­sos en una platja de Pineda o fent garoi­nes entre la costa de Tama­riu i Cale­lla de Pala­fru­gell no es pot con­si­de­rar un engany de la ment encara que la imatge s'emmar­qui entre crancs de riu, trui­tes, barbs i gra­no­tes ver­des de rie­res i tor­rents o en un hort de cols, bròquils, esca­ro­les i espi­nacs.

A casa d'en Xena i la Rosa d'Osor vam men­jar un excel·lent esto­fat de vede­lla amb cas­ta­nyes, cui­nat per en Quim mateix, un esplèndid mes­tre de casa i un pala­dar fi, pot­ser per influència pla­ni­ana o, pot­ser, perquè a Osor de la Selva, o també a l'Empor­da­net, encara que­den algu­nes de les poques per­so­nes del nos­tre país que són una mica de bosc o, com en Xena, de mar i mun­ta­nya. En Xena és d'aquells que van a abas­tar pinyes i qui abasta pinyes, també surt a abas­tar cas­ta­nyes, per a con­sum propi, com es tipi­fi­ca­ria avui. A Osor, anys abans de conèixer en Xena, vaig conèixer el senyor Josep Arias, un dels últims arte­sans de la pipa que hem tin­gut a Cata­lu­nya. Les pipes de l'Arias d'Osor, durant la segona mei­tat del segle XX, van ser tan bus­ca­des i valo­ra­des com les incom­pa­ra­bles pipes del mallorquí Bonet de ses Pipes. El senyor Arias no només assu­mia tot el procés d'ela­bo­ració de les pipes fins a l'art final, també anava a abas­tar les soques, les bullia, les asse­cava en un cobert de casa seva al car­rer de França, en ser­rava els esca­la­borns i, quan l'ati­ava la mitja gana, sor­tia de cacera i pelava un conill, per a con­sum propi, pres­cin­dint del dia de la set­mana i de la veda.

Abans de l'esto­fat de vede­lla amb cas­ta­nyes, en Xena em va ense­nyar el seu estudi domèstic, en un racó de la sala d'estar, amb el sos­tre empos­tis­sat i les parets de pedra natu­ral repi­cada i amb les gui­tar­res, els faris­tols i les par­ti­tu­res pre­si­dint aquell espai, tan reduït de superfície alhora que tan indes­crip­ti­ble de plaer.

Va ser la pri­mera vegada que escol­tava la gui­tarra d'en Xena, en un con­cert d'un sol músic, un sol ins­tru­ment i un de sol, de públic.

En una època en què els grans con­certs reque­rei­xen grans efec­tes espe­ci­als, grans superfícies d'esce­nari i d'afo­ra­ment i molt màrque­ting, és impa­ga­ble la distància curta de la gui­tarra. Tot i que, com amb tan­tes altres coses, el nos­tre país tam­poc ha asso­lit la pro­jecció uni­ver­sal, i amb prou fei­nes la inte­rior, dels seus gui­tar­ris­tes, hem d'expli­car que, des de fa un gra­pat d'anys, comp­tem, almenys, amb tres gui­tar­ris­tes per­fec­tes: en Quico Pi de la Serra, en Toti Soler i en Quim Xena.

Després de conèixer en Xena a Osor vam coin­ci­dir durant una etapa més aviat curta en algun reci­tal, en algun pro­grama de ràdio i en algun altre de tele­visió. Quan la gent escolta la gui­tarra d'en Xena inter­pre­tant hava­ne­res clàssi­ques i les com­po­si­ci­ons pròpies, les jus­tes, del seu reper­tori, es pre­gunta com és pos­si­ble que d'en Xena no se'n parli i no se'l cone­gui més. La res­posta és fàcil i sen­zi­lla: vivim en un país de cul­tura del turisme i de menys­preu per la cul­tura genuïna. Els franc­ti­ra­dors, humils músics llui­ta­dors de la nos­tra mil·lenària cul­tura, ela­bo­ren plats exqui­sits que que­den per tas­tar.

Noms con els de Quim Xena, el de la Rosa d'Osor, el de Josep Cru­a­nyes (el tenor de Cassà de la Selva i veu subs­tituïda però insubs­tituïble del Peix Fre­git), el de Fran­cesc Vicent Gar­cia i Tor­res (el rec­tor de Vall­fo­gona) o el del Cançoner de Pineda... són noms des­co­ne­guts en un país en què ja es comer­ci­a­lit­zen amb més èxit les flors de plàstic que les natu­rals i en què tenen més audiència Manolo Esco­bar o Bertín Osborne que els blues del Quico, el M'aclame a tu d'en Toti i les Ones dau­ra­des o La barca i el mar d'en Xena.

Tan­ma­teix, cròniques més recents diuen que en Quim Xena acaba de pre­sen­tar a Ca la Raquel de Cale­lla de Pala­fru­gell, tot afi­nant sa vella gui­tarra, un nou CD amb quinze hava­ne­res inter­pre­ta­des amb poli­desa. Com diria el patri­arca roman­cer de Cata­lu­nya Jaume Arne­lla: “Tot ple­gat és una autèntica deli­ca­desa”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.