Opinió

opinió

Tocats però no enfonsats

Esquerra se'n sortirà, segur, si manté la cohesió, es reivindica per sobre de l'adversitat i no es deixa arrossegar pels que pretenen redimir-la a bastonades, que en bona mesura són els mateixos que s'han passat set anys fent de la crítica salvatge a Esquerra la seva principal raó de ser

El mal resul­tat d'Esquerra en les elec­ci­ons del novem­bre no perquè s'esperés ha dei­xat de ser dolorós. Esquerra afron­tava les elec­ci­ons amb una con­jura de fac­tors en con­tra que dibui­xa­ven d'antuvi un esce­nari molt difícil. I al final el resul­tat ha estat una dava­llada que ha dei­xat Esquerra amb deu dipu­tats i 220.000 votants. Que no són pocs –fa anys, l'inde­pen­den­tisme hau­ria tirat coets amb aquests resul­tats–, però, venint d'un cicle elec­to­ral que havia situat Esquerra com a ter­cera força política i amb un pes deter­mi­nant, és ine­vi­ta­ble no fer-ne una lec­tura ben dece­be­dora.

Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya no merei­xia un càstig tan sever. Encara més, ha estat el motor que ha fet avançar el país i que ha pro­pi­ciat un canvi d'ima­gi­nari col·lec­tiu impres­cin­di­ble, i ha gua­nyat la bata­lla ideològica. Però la vida és dura. I el canvi de para­digma que ha pro­pi­ciat ERC en la política cata­lana ha estat també una explosió des­con­tro­lada, i la pri­mera a notar-ne els efec­tes, la pri­mera a rebre l'impacte de l'ona expan­siva, ha estat pre­ci­sa­ment Esquerra. És pos­si­ble que a mitjà ter­mini s'admeti que aquest període ha estat el punt d'inflexió per a un país ador­mit que vivia en el con­fort d'un cata­la­nisme de bar­re­tina, més de ges­tos i apa­ren­ces que de fets. Però a curt ter­mini no pas­sarà. El vent torna a bufar amb força a favor de CiU. I el seu entorn mediàtic s'ha fet tan fort que és a un pas d'impo­sar un dis­curs únic.

Fer pinya

I ara què? És el moment de mirar-se als ulls i par­lar, sens dubte. I de fer tota l'autocrítica que sigui necessària, posar en valor els encerts i adme­tre i cor­re­gir els errors; traçar un camí per recu­pe­rar la con­fiança, l'empenta i els ànims. Però el que real­ment és impres­cin­di­ble és fer pinya. Esquerra se'n sor­tirà, segur, si manté la cohesió, es rei­vin­dica per sobre de l'adver­si­tat i no es deixa arros­se­gar pels que pre­te­nen redi­mir-la a bas­to­na­des, els matei­xos que ara volen fer sang com llops asse­de­gats, que en bona mesura són els matei­xos que s'han pas­sat set anys fent de la crítica sal­vatge a Esquerra la seva prin­ci­pal raó de ser. Seria plau­si­ble que ara que els seus ja tor­nen a manar es rela­xes­sin. Però la inèrcia i la ràbia acu­mu­lada aquests anys no els ho per­met. Deia Mas que arri­bava sense ànim de revenja. Doncs no sem­bla que el seu entorn mediàtic vagi en aquesta línia, ans al con­trari.

Com més aviat Esquerra deixi de lle­par-se les feri­des, millor. Com més aviat es refermi en les senyes d'iden­ti­tat, millor. Com més aviat es miri el futur amb espe­rança, millor. Com més aviat s'espolsi els com­ple­xos, millor. A Esquerra ningú li tirarà un cable, ningú. Se'n sor­tirà a base de ser tenaç, de fer els deu­res, de fer pinya i de prémer els punys. Hi ha molta gent que anhela veure Esquerra de genolls i enfon­sada. Hi ha molt covard que es dedica a la lite­ra­tura de baixa estopa i més d'un pro­fes­si­o­nal de l'acar­nis­sa­ment. Però també som molts els que desit­gem i con­fiem que el par­tit de Macià i Com­panys torni a mus­cu­lar-se i recu­peri el tremp. És impres­cin­di­ble per als que volem una soci­e­tat més lliure i justa, i la plena sobi­ra­nia naci­o­nal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.