Engrunes d'ombra

Un conte de Kafka pot con­tri­buir a il·lumi­nar les acti­vi­tats de Wiki­le­aks. L'empe­ra­dor, en el llit de mort, reclama un mis­sat­ger i li comu­nica en secret el seu últim desig perquè el faci arri­bar a un remot súbdit de l'imperi. El mis­sat­ger surt de l'estança i s'obre pas entre els cor­te­sans; tra­vessa sales i més sales, patis i mura­lles, però és tan gran el palau i tanta la mul­ti­tud que s'hi amun­tega que no acon­se­guirà mai sor­tir-ne. El pobre súbdit mai no sabrà què volia dir-li l'empe­ra­dor. Wiki­le­aks ens per­met creure que sí ens poden arri­bar mis­sat­ges de les altu­res; que aple­gant frag­ments d'infor­mes de la burocràcia impe­rial enten­drem els arcans del seu fun­ci­o­na­ment; en defi­ni­tiva, que el poder és intel·ligi­ble. I tan­ma­teix res­ta­rem sense saber gran cosa. El mètode d'adqui­sició de docu­ments, sotmès a l'atzar i a les pos­si­bi­li­tats de les fil­tra­ci­ons, equi­val a mirar de tant en tant pel forat del pany d'una cam­bra: cons­ta­ta­rem algun fet, que ens per­met infe­rir-ne d'altres i con­ce­bre hipòtesis, però no pas més. Un informe avui pot afir­mar un punt feble d'un país o d'un polític, i un altre demà, pot­ser de la mateixa font, des­men­tir-lo; un ter­cer al cap d'uns dies, rea­firma el pri­mer, amb mati­sos que inhi­bei­xen una reacció.

Així fun­ci­ona la diplomàcia. Però quin d'aquests infor­mes haurà arri­bat a Wiki­le­aks? Quin ens reve­larà? Supo­sant que jugui net, i és molt supo­sar, no té prou peces del tren­ca­clos­ques perquè puguem veure el pai­satge que com­po­nen. Ens entre­tin­drem con­tem­plant-ne algu­nes, les més vis­to­ses –com si els mis­sat­ges més literària­ment atrac­tius fos­sin els més ajus­tats a la rea­li­tat–, i fent-nos la il·lusió que ens anti­ci­pen les claus d'esde­ve­ni­ments que estaríem a punt de viure.