Wikileaks

Wiki­le­aks, la pla­ta­forma comu­ni­ca­tiva que uti­litza inter­net per fil­trar docu­ments secrets d'estats d'arreu del món, no només està posant en escac i mat les polítiques de diver­sos governs sinó que també està acor­ra­lant un deter­mi­nat tipus de peri­o­disme. Es podrà dir que la reve­lació dels grans secrets d'estat és una pràctica antiga, inhe­rent a tot peri­o­disme. D'acord. Però en aquest punt és per­ti­nent recor­dar Matt Drudge, colum­nista que a través del modest bloc que tenia en el moment del seu esclat, l'any 1998, va anti­ci­par-se als pode­rosíssims mit­jans de comu­ni­cació dels EUA i va fil­trar l'ampli­ació d'acu­sa­ci­ons que pesa­ven sobre Bill Clin­ton amb relació al cas Lewinsky. La revo­lució de Drudge demos­tra que un canvi de suport sumat a la cíclica vul­ne­ració dels punts prin­ci­pals del codi deon­tològic del peri­o­disme, impli­quen una nova dimensió. El cibe­res­pai sig­ni­fica un nou ordre de l'uni­vers comu­ni­ca­tiu, i a par­tir d'aquí res no és exac­ta­ment igual com abans. Mit­jans de comu­ni­cació i con­su­mi­dors pal­pem la matèria para­do­xal de Wiki­le­aks. D'una banda, amb una hipo­cre­sia indis­si­mu­lada, els mit­jans de comu­ni­cació –a través d'edi­to­ri­als, arti­cles d'opinió o notícies que remar­quen el pre­sumpte per­fil cri­mi­nal de Julian Assange, diri­gent d'aquesta pla­ta­forma– desa­cre­di­ten Wiki­le­aks. Però, de l'altra, en el mateix cos del diari, les reve­la­ci­ons de Wiki­le­aks repre­sen­ten el prin­ci­pal objecte infor­ma­tiu del dia. Men­tres­tant els usu­a­ris vivim en un punt de sus­pensió: sense dei­xar de tenir immen­ses reser­ves per l'opa­ci­tat infor­ma­tiva que prac­tica Wiki­le­aks, però també sense dei­xar de conèixer i ana­lit­zar els valu­o­sos mate­ri­als infor­ma­tius que aquesta firma divulga. Amb Wiki­le­aks un pot sen­tir-se com davant dels libels cine­ma­togràfics de Mic­hael Moore: per­su­a­dit i, alhora, rao­na­ble­ment des­con­fiat.