La nina de Nadal

Mon­si­eur George Lenôtre era nat en temps de l'empe­ra­dor Napoleó III el Petit. Visqué 80 anys. Conei­xe­dor com pocs de la Revo­lució Fran­cesa i dels dies de Napoleó el Gran. Ha dei­xat escri­tes unes con­ta­lles de Nadal, on fa sen­tir la ten­dresa dels records nada­lencs bro­llant ocults fins en la feréstega dels bor­de­gas­sos ser­vents de la gui­llo­tina. Entre tots els con­tes us trio La nina de Nadal.

Solange era una mos­seta de vuit anys, a plena època del Ter­ror i Robes­pi­erre. Els seus pares, aristòcra­tes, eren exi­li­ats a l'Angla­terra, ella vivia en un poblet de la costa de Bre­ta­nya, reco­llida per una gent que la feia tres­car com una minyona.

Metz­ger era un ser­gent dels blaus revo­lu­ci­o­na­ris. Feia la ganya que podeu espe­rar. S'ama­gava rere un bigotàs, cella­junt guai­tava amb ulls de fera. Estava encar­re­gat, amb els seus sol­dats, d'atra­par els exi­li­ats que volien tor­nar a França amb perill de pena de mort. Així que n'atra­pava algun, el duia a Saint Malo o a Ren­nes. Allà els enlles­tien.

L'home veia pas­sar la nena tota poli­deta, tenia vuit anys, tenia vuit anys com la seva filla a l'Alsàcia. Solange l'enten­dria, ella li tenia por.

I ves que la nit de Nadal, la mos­seta havia dei­xat els esclops, pen­sant que, en temps millors, hau­ria tro­bat al matí les saba­tes curu­lles de pre­sents. Es va ador­mir, la van des­vet­llar els petons d'un home que va fugir dei­xant-li una nina. Al matí, la gent la va veure amb la nina, ella deia que duta pel petit Jesús. Però el ser­gent sabé de seguida que era una nina anglesa, l'hi havia donada son pare, arris­cant-se de mort per dur Nadal a la filla.

Aque­lla mena de gos de caça que era el Metz­ger va ras­tre­jar tots els envol­tants per tro­bar l'home. No el tro­bava. Fins que anà a escor­co­llar la casa de la mos­seta, no se li esca­pa­ria.

Solange el va atu­rar.

Us dono aquesta nina per a la vos­tra filla alsa­ci­ana.

El ser­gent i els seus no van dei­xar res per verd a la casa. Arri­bats a les gol­fes, ell va entrar sol empe­nyent una porta closa. En va sor­tir.

- No hi ha ningú.

Després, arre­plegà la nena:

- Que ton pare fugi cap al ponent, que jo seré al lle­vant.