Una altra dimensió, altra vegada

Si l'Espa­nyol tenia la fórmula, el Barça ja ha tor­nat a des­a­fiar la ciència. L'equip de Poc­het­tino que­dava com l'últim reducte que l'equip de Guar­di­ola encara no havia con­que­rit de manera explícita amb un resul­tat inqüesti­o­na­ble. El resul­tat d'ahir va ser eloqüent i també ho va ser la manera de superar tàcti­ca­ment el dis­po­si­tiu dels blanc-i-blaus. Els avenços dels rivals per desac­ti­var el fut­bol del Barça que­den obso­lets sobre la marxa. El Barça va més enllà d'inven­tar antídots, es rein­venta ell mateix per esta­blir nous horit­zons que des­a­fien la inven­tiva dels rivals. I quan hi ha un rival que creu que ha arri­bat a l'horitzó blau­grana, s'adona cru­el­ment que era un miratge. L'equip de Guar­di­ola està més enllà d'on el situen els ana­lis­tes, d'on el cre­uen els equips que s'hi enfron­ten, d'on han vist mai el fut­bol els que n'han vist més i els que hi han jugat a tots els nivells. Pocs equips, pot­ser cap, han estat mai tan capaços de fer totes les coses que s'han de fer en un camp de fut­bol. I el Barça és un equip que coneix tan bé aquest joc i està tan ben diri­git que en cada par­tit, en cada situ­ació de cada par­tit, sap apli­car el per­fil més adi­ent. Ara toc, ara pressió, ara la pilota cap a la banda, ara al pri­mer toc, ara ens ajun­tem, ara ens obrim, ara la pilota enrere, ara a l'espai, sem­pre orga­nit­zats. Ahir va gua­nyar posant en pri­mer pla la seva gran capa­ci­tat per defen­sar. Aquesta mateixa set­mana ho havia remar­cat un savi del fut­bol, Lau­re­ano Ruiz. Men­tre que per a les grans majo­ries el més vis­tent d'aquest equips és la seva capa­ci­tat ata­cant, Lau­re­ano Ruiz va voler remar­car-ne el per­fil defen­siu. La capa­ci­tat per recu­pe­rar pilo­tes dins el camp del rival és el fac­tor que genera més gols. Més que l'atac orga­nit­zat des de la defensa. Letal en tots els aspec­tes, el gran avenç del Barça és que sap triar el que convé en cada moment.

Rere tots els aspec­tes fut­bolístics del Barça també hi ha un espe­rit espor­tiu indòmit. Sem­bla que Pep Guar­di­ola ja no sol pas­sar vídeos als juga­dors abans del par­tit. No els deuen neces­si­tar. Però aquests dies podem veure a la tele­visió un espot de la Bar­ce­lona World Race que ens parla també d'aquest espe­rit que impulsa els grans espor­tis­tes a voler anar més enllà, a pesar de les difi­cul­tats i sense aco­mo­dar-se en els èxits pas­sats. L'espot repro­du­eix una con­versa entre el nave­gant Gui­llem Alta­dill i la seva dona durant la dis­puta de la pas­sada edició de la volta al món a vela sense esca­les. Alta­dill explica que se'ls ha tren­cat el pal, que el seu com­pany de vai­xell té dolor i tota una sèrie ina­ca­ba­ble de difi­cul­tats més. La seva dona l'inter­romp i li diu: «Per què no tor­nes?» Tot seguit es fa un llarg silenci només tacat per uns supo­sats sorolls que difi­cul­ten la comu­ni­cació. Al cap d'una pausa esfereïdora, la veu d'Alta­dill: «Jo també [t'estimo, se sobre­entén]». Tot va mala­ment, tot és un des­as­tre, però tor­nar... de cap manera. El repte, la difi­cul­tat dels rep­tes, és el que dóna sen­tit a la vida d'un espor­tista. El Barça de Guar­di­ola està fet d'aquest mate­rial. Per superar els rivals i les difi­cul­tats, t'has de superar tu mateix. I els èxits pas­sats no són l'impuls del pre­sent.

El repte de superar l'Espa­nyol no era banal. Cer­ta­ment, Poc­het­tino havia acon­se­guit blo­que­jar el Barça més d'una vegada. I aquesta vegada, a més, l'Espa­nyol era més bon equip que les tem­po­ra­des ante­ri­ors. El Barça, també. Però que­dava pen­dent veure-ho sobre la gespa. El que sem­blava una cor­te­sia de Guar­di­ola al seu col·lega en la roda de premsa de diven­dres va ser una veri­tat abso­luta. Havia dit que havia après molt del tècnic argentí, i ho va demos­trar, no era sim­ple cor­te­sia. Tenia molt ben estu­diat l'Espa­nyol, i va ensi­nis­trar els seus juga­dors per superar les difi­cul­tats del rival i treure'n el màxim pro­fit. Man­te­nint l'estil uni­ver­sal, va apli­car el pla ade­quat al par­tit. No li va impor­tar que l'Espa­nyol tingués més la pilota en els pri­mers minuts. Ben orga­nit­zat, no va pas­sar angúnies i va amenaçar amb el con­tra­a­tac. L'Espa­nyol volia empe­ti­tir els espais, el Barça va obrir el camp. Els blanc-i-blaus pres­si­o­na­ven molt amunt, Valdés envi­ava la pilota llarga i el Barça s'orde­nava per endur-se-la cap a l'àrea rival o per recu­pe­rar el refús i orga­nit­zar una jugada. El Barça va explo­tar tots els espais pos­si­bles per fer mal a l'Espa­nyol, si més per fer-lo córrer. En aquest aspecte, Messi va tor­nar a ser un mal­son. Com el dia del Madrid, no va mar­car. Però va mase­gar el rival amb el seu joc entre línies i les pas­sa­des de gol. El mèrit, altre cop, va ser col·lec­tiu, però també s'ha de par­ti­cu­la­rit­zar Valdés. A més del paper dife­rent en l'ori­gen de les juga­des, ahir va tenir una inter­venció deci­siva davant Callejón. Les pres­ta­ci­ons de l'Espa­nyol no va ser infe­ri­ors a les que havia exhi­bit en ante­ri­ors enfron­ta­ments. Però el Barça ha tor­nat a situar-se en una nova dimensió. «Per què no tor­nes?» Perquè encara no he arri­bat on vull arri­bar.