A tocar el timbal

A Artur Mas li estan sor­tint admi­ra­dors de sota les pedres. Fins i tot algun que no fa tant l'hau­ria empès d'una coça al Llo­bre­gat, ara li canta les glòries. És el que té anar de tri­om­fa­dor i haver escom­brat l'alter­na­tiva, que encisa al pri­mer cop d'ull. I això que Mas, essent hones­tos, ha obtin­gut una gene­rosa bossa de vots més per defecte que per afecte. És a dir, capi­ta­lit­zant un rabiós dis­curs anti­tri­par­tit que ha tri­om­fat en la soci­e­tat cata­lana, tant a força de ser repe­tit i mat­xu­cat com per la inca­pa­ci­tat demos­trada per con­tra­res­tar-lo. Mas no ha ofert res de nou i el poc que havia anun­ciat –posem el con­cert– ja ha fet figa abans de pren­dre la metxa. Lle­gia que el seu home més pre­uat, en l'hora dels adéus, insis­tia en una cone­guda pro­clama de sal­vació naci­o­nal: “No hi ha un botí per repar­tir sinó un país per aixe­car”. Deu ser encara una rèmora de la cam­pa­nya con­ver­gent davant l'amenaça que caigués la Sagrada Família pel pas del TAV.

El drama és que més enllà de l'opor­tu­nisme i de la insistència en un dis­curs mani­queu –o manem nosal­tres o el país s'enfonsa– que batega sota la con­signa, hi ha una des­ca­rada volun­tat de fer-nos pas­sar amb raons per no fer ni un pas enda­vant. O pit­jor encara, per atu­rar el que ja estava en marxa: des de la llei del cinema fins a la subs­ti­tució de províncies i dipu­ta­ci­ons per vegue­ries.

Amb el pre­text de la crisi i de posar ordre en la casa de bar­rets en què s'hau­ria con­ver­tit la Gene­ra­li­tat, Mas tro­ba­ria la solució en la per­pe­tu­ació de la cal­cu­lada ambigüitat que manté, marca de la casa, en tot allò que fa referència a l'auto­go­vern. És veri­tat que aquesta és una acti­tud amb data de cadu­ci­tat. Però pel cap baix li ser­vi­ria per anar tirant tres o qua­tre anys.

Pel que fa a la ine­xistència del botí... resolt està dient que la inqui­e­tud per tocar cuixa és gene­ra­lit­zada. Qui més, qui menys, a l'entorn con­ver­gent, ha insi­nuat o pre­sen­tat les seves cre­den­ci­als somi­ant anar calent d'armi­lla, que no vol dir endur-se res sota el braç sinó asse­gu­rar-se uns anys d'un bon sou i cotxe ofi­cial i secretàries els més afor­tu­nats. Ni més ni menys que allò que retre­ien als ante­ces­sors.

Ara bé, Artur Mas té tota la legi­ti­mi­tat per fer i gover­nar. I què menys que ator­gar cent dies de crèdit. Veu­rem, a l'hora de la veri­tat, què dóna de si i què en podem espe­rar, més enllà de tocar el tim­bal.