Felipe i Mataró

Felipe González va voler can­viar la història d'Espa­nya. Aque­lla pauta clàssica del desen­vo­lu­pa­ment i el progrés de l'Estat espa­nyol, que, fins i tot, el rei Joan Car­les I va invo­car el dia que el TGV va arri­bar a València. Ima­gino Felipe tip d'haver de sen­tir Mataró-Bar­ce­lona per al pri­mer tren i per a la pri­mera auto­pista. I un altre cop Cata­lu­nya per a la pri­mera tru­cada telefònica, per al pri­mer enllu­me­nat públic elèctric, per a la pri­mera Expo­sició Uni­ver­sal o per als pri­mers Jocs Olímpics ibèrics. Va deci­dir que Cata­lu­nya havia de dei­xar de ser la pri­mera. I, de rebot, man­tin­dria l'imper­tor­ba­ble aïlla­ment de la resta d'Europa, amb l'ample ibèric que tan orgullós va fer sen­tir Franco i tota l'espa­nyo­lada fei­xista el dia que Hit­ler va arri­bar amb el seu tren a Hen­daia. Felipe no va per­me­tre que la línia d'alta velo­ci­tat unís Bar­ce­lona i Madrid el 1992, l'any olímpic. Va voler anar a l'Expo de Sevi­lla en AVE. Bar­ce­lona pot espe­rar. Tan pre­sumptuós com poc euro­pe­ista, per can­viar la història, va començar la casa per la teu­lada: abans de cami­nar amb l'ample euro­peu i tren­car l'aïlla­ment amb Europa, va voler que la xarxa d'alta velo­ci­tat espa­nyola fos la més extensa d'Europa. El pre­si­dent Pujol, al qual tant admira, li recla­mava l'ample euro­peu, sobre­tot a par­tir de Bar­ce­lona. I gràcies a Déu diu­menge vam tren­car l'aïlla­ment i vam con­nec­tar-nos pri­mer amb París, abans que amb Madrid.