Innocentada

Tal dia com avui era tra­di­ci­o­nal que la premsa escrita i audi­o­vi­sual publiqués alguna notícia falsa, amb un clar rere­fons humorístic, per sor­pren­dre els seus lec­tors. Era com bara­llar-se amb una per­sona amb els braços lli­gats, ja que els lec­tors sem­pre pres­su­po­sen que totes les notícies que es publi­quen a la premsa són vera­ces. La tra­dició va començar a aflui­xar a finals dels anys vui­tanta, i si es manté, en tot cas, sem­bla cir­cums­crita a la premsa espor­tiva.

N'hi va haver algu­nes de memo­ra­bles. Men­tre el fran­quisme man­te­nia emmor­das­sada la premsa, les inno­cen­ta­des eren més aviat ingènues, tot i que no eren pocs els lec­tors que ana­ven al port a com­pro­var si era veri­tat que l'estàtua de Colom s'havia torçat o que dona­ven crèdit a la notícia, l'any 1965, que l'equip espa­nyol de ten­nis havia con­trac­tat unes ani­ma­do­res.

L'autèntica edat d'or va arri­bar amb la democràcia, ja que la inno­cen­tada es va con­ver­tir en arti­cle d'opinió enco­bert i escrit amb la pit­jor mala bava. Amb tot, lle­gits avui encara els tro­baríem de pa sucat amb oli.

A Madrid n'hi va haver una de molt sonada. Un diari ja des­a­pa­re­gut va publi­car que l'Ajun­ta­ment volia can­viar el color de l'uni­forme de la poli­cia muni­ci­pal, del blau al verd. L'endemà un diari de la com­petència va repro­duir la notícia sense moles­tar-se a con­tras­tar-la i, per tant, va fer un ridícul còsmic que es va fer pas­sar publi­cant un edi­to­rial furi­bund con­tra les inno­cen­ta­des. El mateix diari des­a­pa­re­gut també va publi­car que el pre­si­dent Felipe González tenia vui­tanta mili­ons per repar­tir entre els pobres.