Demà és Nadal

La civi­lit­zació cris­ti­ana ha estin­to­lat les seves cre­en­ces en dos moments àlgids de la vida del seu fun­da­dor: el nai­xe­ment i la mort. Aquests dos fets són cru­ci­als en l'existència de qual­se­vol ser viu. El prin­cipi i el final. Cele­brem que farà més de dos mil anys que va néixer un nen en un esta­ble de Pales­tina i que aquest nai­xe­ment va can­viar el món. Fa refle­xi­o­nar que a par­tir d'aquest fet s'hagi creat una orga­nit­zació tan ben tra­mada que ha durat més de dos mil·len­nis i que ha defen­sat a capa i espasa els dog­mes d'aquesta fe. És clar que la per­du­ra­bi­li­tat és con­subs­tan­cial en mol­tes altres reli­gi­ons on es repe­tei­xen ide­o­lo­gies simi­lars i mis­te­ris que mai s'han pogut pro­var. Els veri­ta­bles cre­ients accep­ten amb els ulls clucs la doc­trina que s'impar­teix i per ells el que els suc­ces­sors de Pere fan a la Terra té la bene­dicció del Cel.

Una part impor­tant de la nos­tra gent viu el Nadal com un temps de joia perquè es com­me­mora aquest nai­xe­ment diví. Un altre gruix cele­bra unes fes­tes a l'entorn de l'escalf fami­liar, però avui tocat pel con­su­misme més ferotge. És el resul­tat d'haver can­viat les fes­tes d'hivern pre­cris­ti­a­nes pel Nadal que no deixa de ser-ne una con­tinuïtat. Hi ha un ter­cer bloc de per­so­nes a qui rellisca aquest esde­ve­ni­ment, que no els motiva per res i fins i tot algu­nes l'arri­ben a odiar. Qual­se­vol posi­ci­o­na­ment ha de ser ben vist per un déu que és la bon­dat infi­nita.