Francesc Burrull

El fran­quisme va dei­xar el 1939 els Països Cata­lans sense ins­tru­ments per desen­vo­lu­par-se amb nor­ma­li­tat. Els infants cata­lans, per exem­ple, van créixer sense poder apren­dre la llen­gua pròpia a l'escola i sense poder ento­nar cançons moder­nes sobre el seu món. Fins al desem­bre del 1961 no van sor­gir dues ini­ci­a­ti­ves trans­cen­den­tals per dotar els nens d'eines per viure el seu lleure en català: Cavall Fort i la Nova Cançó. Cavall Fort no tan sols va apor­tar una revista per a infants, sinó que també va pro­moure cicles de tea­tre per a aquest públic. La Nova Cançó no tan sols va per­me­tre que en pocs anys s'escri­vis­sin més cançons en català per a adults que en tota la història, sinó que també va crear un reper­tori de cançons per als més menuts. Ini­ci­al­ment ho va fer a través d'Edigsa, una edi­tora que també va publi­car dis­cos de con­tes per a nens.

S'ha par­lat molt d'Edigsa. No s'ha par­lat tant de Concèntric, una dis­cogràfica que va fun­dar Ermen­gol Pas­sola amb una tena­ci­tat exem­plar. Entre el 1967 i el 1970, Concèntric, dins la col·lecció ano­me­nada jus­ta­ment Dis­co­teca Cavall Fort, va edi­tar qua­tre dis­cos de molt èxit: Cançons per a encar­ri­lar cri­a­tu­res, Les cançons de les jogui­nes, Cançons amb ende­vi­na­lla i Les cançons de les bèsties, inter­pre­tats per unes corals infan­tils diri­gi­des per Josep Maria Pare­llada, en els casos dels tres pri­mers dis­cos, i Maria Blasco, en el cas de l'últim.

Qui va idear aquest pro­jecte? L'home de fer fei­nes Josep Maria Espinàs. «La seva mirada par­ti­cu­lar sobre les coses sem­pre acon­se­gueix induir-nos al des­co­bri­ment de per­fils i con­tin­guts que se'ns havien esca­pat», escriu Lluís Llach al pròleg de Les 26 cançons infan­tils, el lli­bre que acaba de publi­car La Cam­pana reco­llint els tex­tos i les par­ti­tu­res de les com­po­si­ci­ons d'aquells qua­tre dis­cos, ara recu­pe­rats en el com­pacte que inclou el lli­bre. Les lle­tres d'Espinàs sobre lle­var-se, anar a dor­mir, diver­tir-se amb les jogui­nes, men­jar bé, etc. tenen gràcia i aju­den a encar­ri­lar cri­a­tu­res en el millor sen­tit de la paraula.

I la música? Si Ravel i altres com­po­si­tors van escriure per a nens, aquí vam tenir la sort de dis­po­sar de Fran­cesc Bur­rull (Bar­ce­lona, 1934), pia­nista esplèndid, direc­tor musi­cal de Concèntric i músic fona­men­tal al país en l'últim mig segle. Ell es va ocu­par de posar en solfa els tex­tos d'Espinàs. Ara Espinàs i Bur­rull ho recor­den amb anècdo­tes diver­ti­des al lli­bre, que des­co­breix un Bur­rull (ell no ho sap) bon escrip­tor.