Comença el diàleg

Crec que amb el tri­par­tit, i amb el debat esta­tu­tari, hem assis­tit a uns set anys de diàlegs de sords. Rodes de premsa sense dret a pre­gun­tar, fra­ses de com­promís per no des­fer equi­li­bris de pacte gover­na­men­tal, silen­cis cal­cu­lats, distàncies molt mar­ca­des entre govern i opo­sició, tac­ti­cis­mes extrems, divorci o des­a­fecció entre els governs català i espa­nyol, ja ens ho hem dit tot, a aquells ni aigua. Per neces­si­tat però també com a signe dels temps, aquest Artur Mas aca­bat d'inves­tir, i al qual fal­ten (recor­dem-ho) sis dipu­tats per tenir majo­ria abso­luta, ha obert les ore­lles per escol­tar i ha ofert diàleg a la resta de sen­si­bi­li­tats polítiques cata­la­nes i no tan cata­la­nes. Ja no estem par­lant d'humi­li­tat: sinó d'una manera de fer política menys dogmàtica, més fle­xi­ble, també amb menys con­di­ci­o­nants d'equi­li­bri intern. Com que se sent prou fort a dins, pot escol­tar a fora i inter­can­viar cro­mos (ideològics o pragmàtics) amb for­ces que no són la seva. En lloc d'esmerçar ener­gies sal­vant els mobles del govern pre­sen­ci­a­rem una major capa­ci­tat d'inter­lo­cució i de nego­ci­ació amb tot­hom. Ja ho dic: d'una banda, per neces­si­tat aritmètica; però també crec que per tarannà: els anys a l'opo­sició han ense­nyat molt i han ser­vit per moder­nit­zar for­mes. Com a mínim a can con­ver­gent.

La resta de for­ces han rebut aquesta acti­tud amb guants de seda: diria que agrada o que, com a mínim, no dóna gaire espai a la rèplica. Fa set anys tot era dis­cu­ti­ble: la nació, l'Esta­tut, l'esquerra, la dreta, el que volem, el que ens dei­xa­ran, qui mana real­ment a la Gene­ra­li­tat, què es pot fer en política, què és legítim, què és legal, què és bo, qui ho deci­deix... A Mas li ha tocat un any, com a mínim, de coses força indis­cu­ti­bles: la pri­o­ri­tat de l'eco­no­mia, la neces­si­tat d'un govern fort, la con­veniència d'acti­tuds cons­truc­ti­ves, l'esgo­ta­ment (tem­po­ral i per empat) del debat Cata­lu­nya-Espa­nya, l'opor­tu­ni­tat de cri­dar els millors a gover­nar... Això vol dir més cer­te­ses, efec­ti­va­ment: però són aques­tes cer­te­ses les que obren major joc al diàleg, sense por que la casa s'enfonsi. El futur és com­plex: les mane­res també ho hau­ran de ser. Hem enter­rat, en part, la Cata­lu­nya de la sor­desa i del dog­ma­tisme. Fins i tot del dog­ma­tisme naci­o­na­lista. Poca broma.