Diuen que són verdes

La for­mació del nou govern ha estat una decisió valenta, fins i tot arris­cada. El pre­si­dent Mas ha jugat fort, impo­sant qua­tre inde­pen­dents i demos­trant que el seu com­promís d'apos­tar pels millors pos­si­bles no era cap afir­mació incon­sis­tent. Quan una opció elec­to­ral s'imposa amb con­tundència té la temp­tació de repar­tir-se el botí. Obrir el govern a inde­pen­dents és enten­dre que cal res­pon­dre a un elec­to­rat trans­ver­sal que ha con­fluït en donar con­fiança al més fort i que espera unes mane­res poc par­ti­dis­tes. Amb la seva decisió, Artur Mas arrisca. Els nome­na­ments de Pilar Fernández Bozal, Boi Ruiz i Fer­ran Mas­ca­rell són ope­ra­ci­ons d'alt risc i, si fra­cas­sen –cosa que no cal espe­rar– tin­dran un impor­tant cost polític. D'altra banda, són aquests nome­na­ments els que donen atrac­tiu i empremta a l'equip de Mas, que, segu­ra­ment, haurà donat garan­ties als tres mos­que­ters que podran actuar sense trair els seus pro­pis con­ven­ci­ments.

Nome­nats els con­se­llers i a l'espera del far­ci­ment de noms que omplirà les con­se­lle­ries (detall gens arbi­trari), cal apli­car els cent dies de gràcia per jut­jar cap on poden anar els pro­jec­tes de futur. És lleig, abso­lu­ta­ment incon­ve­ni­ent i molt poc polític, ini­ciar el bom­bar­deig del nou exe­cu­tiu, cri­ti­cant-ne dura­ment la com­po­sició abans d'haver escol­tat els propòsits i/o les coor­de­na­des d'actu­ació, inten­tant fer lle­nya de noms i acti­tuds des de l'opo­sició més bar­ro­era. Els soci­a­lis­tes, ferits i en des­ban­dada, no per­do­nen l'aposta Mas­ca­rell, un tor­pede directe a la seva mal­mesa línia de flo­tació. Però hi ha una qüestió d'elegància política i de poli­desa par­la­mentària que hau­ria de pre­val­dre, de la mateixa manera que així s'ha fet en els més que cor­rec­tes relleus de con­se­lle­ries. Escol­tar les valo­ra­ci­ons dels por­ta­veus dels par­tits sobre la for­mació del nou govern ha estat la com­pro­vació de poca cate­go­ria i del pre­do­mini dels tics par­ti­dis­tes. Després d'haver estat mat­xu­cats per les urnes, molts hau­rien de pen­sar un xic més abans de par­lar, quan són pre­ci­sa­ment les seves pro­pos­tes les que han que­dat arra­co­na­des. És el mal dels impo­tents, aquells que, com la cone­guda faula, diuen que són ver­des quan no poden abas­tar-les.