Ikea

El dar­rer –ara per ara, ai las!– capítol de les ton­te­ries entre Reus i Tar­ra­gona té el nom de la mul­ti­na­ci­o­nal sueca del moble. Pel que sem­bla, alguns veuen aquesta decisió empre­sa­rial com una mena d'aval a l'excel·lència d'un terme muni­ci­pal –i no d'una ciu­tat–. I és que estem opo­sant dues lògiques dife­rents. Per una banda, la lògica de l'empresa, que busca un bon emplaçament que per­meti un accés fàcil a un nom­bre impor­tant de poten­ci­als con­su­mi­dors, i, a la vegada, que reu­neixi les con­di­ci­ons legals i mate­ri­als. Per l'altra, una lògica admi­nis­tra­tiva, de terme muni­ci­pal més que de ciu­tat, en la mesura que aques­tes ins­tal·laci­ons solen situar-se a la perifèria de les ciu­tats, quan no als afo­res. Ja es veu que par­lem de coses dife­rents.

És evi­dent que, per ser ren­di­ble, una ins­tal·lació d'aquest tipus es diri­geix a un mer­cat ampli. I en aquest cas, a un mer­cat que depassa el con­junt del Camp de Tar­ra­gona. O és que molts de nosal­tres no hem anat, algun cop, a l'Ikea de l'Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat? Voler reduir això a una banda o l'altra de la rat­lla muni­ci­pal és con­ti­nuar anco­rat en una estruc­tura obso­leta. La rea­li­tat –labo­ral, de mobi­li­tat, de con­sum, etc.– és metro­po­li­tana, i anirà a més. Ja seria hora que aquesta rea­li­tat fos reco­ne­guda i que comencéssim a tre­ba­llar en clau metro­po­li­tana. Com a mínim, ens estal­viaríem sen­tir mol­tes ton­te­ries.